Que estrany

Quan mirava la casa inacabada

quan creia que m’havia atrapat la mort,

un esclafit ho va acabar d’enfonsar tot.

Vas marxar trist,

es va alçar la casa,

molt de mica en mica,

va desaparèixer la trista mort.

Quan vas tornar,

no hi van haver ni mirades ni silencis,

a casa tot semblava al seu lloc:

la cadira, el llit, la camisa, el pantaló.

No, no hi hagué purpurina ni verd ni roig

ni papallones ni rajos de llum ni glaç ni neu ni foc.

Fou una boira ploranera

fou el presagi de l’adéu

foren viatges de comiat

fou la distància entre dos desconeguts.

On es deuen enterrar els amors perduts?

I els que mai seran dits? I els desitjos que mai esclataran?

En quin cementiri encisador d’herba verda i sol lluminós?

Que estrany es fa haver-te estimat

que estrany deu ser tornar a estimar

que estrany coincidir en l’amor

que estrany contemplar el cel cada nit

com qui cerca un mirall de bellesa i prediccions.

Que estrany voler estimar molt més i millor,

que estrany esperar el maig

per veure renéixer les flors.

Que estrany endinsar-se en la tarda,

desconeixent si existeixes, i esperar-te.

2 thoughts on “Que estrany

Respon a Marta Vilardaga Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s