Projecte poètic al País Valencià

Molt contenta d’explicar que el poema que podreu llegir després d’aquesta introducció, formarà part d’un dossier de lectura per a noies i nois d’un institut de batxillerat del País Valencià pel curs vinent.

Alfons Navarret, poeta i professor, va prendre uns versos del meu blog, una noia o un noi els va escollir i va escriure uns altres versos inspirant-s’hi, que són els que encapçalen el poema. Més endavant, vaig escriure Cor forjat amb cendres, poema publicat en una entrada anterior que, amb una petita variació, he pensat que guardava relació amb les paraules rebudes. Paraules que en serien la font d’inspiració. Posteriorment, els i les alumnes hauran de crear un document artístic a partir del poema.

En resum, per cada alumne o alumna hi haurà un autor o una autora diferent. Segons l’Alfons, es tracta d‘una idea molt creativa per tractar de relacionar alumnes de batxillerat amb poetes i fer convergir els dos mons.

Moltes gràcies a l’Alfons Navarret i moltíssimes felicitats per la iniciativa! Serà interessant seguir el projecte! I molt agraïda amb l’alumne o l’alumna per l’esforç!

35288056800_7f85ba7a78_b578981989.jpg
Foto: Stefano Rugolo, via Flickr

 

Por, tristesa, soledat

L’ànima buida

 

Cor forjat amb cendres

hagueres de plorar

carrers de vides fredes

mirades tristes,

absències.

Endolciu-me la veu

bufeu angelets blancs

feu-vos petons

vora la mar.

Estic sol, molt sol,

l’aire llueix càlid

no m’espanta parlar,

tinc les respostes

i voldria ser escoltat.

Nits de fil

Fotos trobada a la xarxa. Desconec l’autor.

Mon doux, mon tendre, mon merveilleux amour
De l’aube claire jusqu’à la fin du jour
Je t’aime encore, tu sais, je t’aime

Jacques Brel

Nits de fil

òlibes

vinils

roses

cava,

una tela

petxines

poesies

vent

pinzellades.

Tendrament, lentament,

s’engruna el temps,

el cor, el cos.

Va perdre fragments parts òrgans

Va perdre fragments parts

òrgans. Va quedar òrfena

d’essències radicals. Quan

retroba el jardí perdut

planta altars de fragàncies

lliures i solidàries. Quan

respira l’oxigen inexistent

s’intensifiquen els bells

sentiments,

es purifiquen els vents,

l’ésser,

les pròpies oracions.

 

Llisca el jardí trèmul

pell cos pits

carn endins,

la dona esculpeix la llum

el desig,

s’obren les mans a l’horitzó

els ulls ressonen d’infinits,

de somnis, d’esperances,

el dia entona càntics

de verds de blaus

d’hortènsies que criden

vida.

Un adéu

Foto trobada a la xarxa

No vas entendre que apartant-me de mi m’allunyaves de tu.

No vas entendre que per sobreviure m’haig d’alimentar de flors, papallones, espais oberts i lliures.

No vas entendre que vaig haver de naufragar per ser qui soc.

No vas entendre que el desig no és un estel que es desperta cada nit per atzar.

No et vaig entendre tampoc.

Hi va haver un dia que en el meu espai de món només hi va cabre un adéu.

Però, amic, avui conjugo el verb estimar: t’he estimat, t’estimo, t’estimaré.

Brilla el cel per a tothom quan l’amor és l’elixir del desamor.

Les mans del poeta

Foto del poeta Marc Granell. Autor: Josep Porcar

Al poeta Marc Granell

 

Les mans del poeta alberguen

savieses

profecies

resistències

calideses.

 

Les mans del poeta parlen

d’històries passades

de temples d’esperances

de veritables benvingudes

de paraules infinites.

 

Les mans del poeta gesticulen

moviments suaus

moviments ferms,

mirades dolces.

 

Les mans del poeta acaricien

terres eixorques

terres humides,

aigües clares i netes.

 

Les mans del poeta fugen

volen estenen

cercles de bondat i tendresa.

 

Les mans del poeta.