Retorn

Com tu sense brugit, sé que ara torno a tu,
amant antic, isard d’altes carenes:
en tots a tu et cercava, innocent infidel.

Maria Àngels Anglada

“Retorn a la poesia”

 

Les nits de plor i d’infern
la tristesa insofrible i salada
la incomprensió pròpia i aliena
l’ansietat limitadora i maleïda
la descreença en déus
l’embranzida dels orígens
l’apropament als morts, el paisatge
personal i silenciat, obert sobre la pell
inocula lluminós el verí a les venes
respira lliure a les pupil·les cegues
impulsa ancestral el salt definitiu
a la terra oblidada i promesa.
És el retorn als camins abandonats
al caliu de les abraçades
a les taules i als bancs de pedra.

Núvols de ballarines

He vist que no som sinó un gerro sense flors, una arpa sense cordes.

Jacint Verdaguer
“Naixença d’un poeta” dins Records d’infantesa

Núvols de ballarines, papallones amigues,
heu vingut a trobar-me als boscos
a explicar-me contes de somnis
a cantar-me cançons de sirenes,
he volat cel amunt, he acariciat l’alegria.
Si els humans volguessin rebre humans
en aquests meandres d’acollida,
si volguessin embellir el món
d’aquestes onades blanques,
hi hauria tanta llum,
tanta esperança, tanta vida.

I cada vida era un flor que hem deixat morir

immigrants 1.jpg
Foto: periódico Síntesis
Mare nostro che non sei nei cieli
all’alba sei colore del frumento
al tramonto dell’uva di vendemmia,
Ti abbiamo seminato di annegati
più di qualunque età delle tempeste
tu sei più giusto della terra ferma
pure quando sollevi onde a muraglia
poi le abbassi a tappeto
Custodisci le vite, le visite cadute
come foglie sul viale
Fai da autunno per loro
da carezza, da abbraccio, da bacio in fronte

di padre e madre prima di partire

Erri De Luca

L’aparador anuncia descomptes i rebaixes. Comprem roba, desitjos i insconsciència. A la Mediterrània estem de vacances i gaudirem de les platges, del sol i del descans merescut. A alguns quilòmetres mar endins, cada dia, moren infants, homes i dones. Des de l’inici de l’any, 1000 morts. Darrera de la xifra, noms, vides.

Molt trist que el capitalisme compri la voluntat, que hi hagi persones traficant amb armes, drogues, diners i vides. Al club Bilderberg maneguen els preus i a nosaltres. Cada vegada hi ha més persones que queden al marge d’aquest capitalisme salvatge que hem integrat als mòbils i a la quotidianitat. Com diu Hans Magnus Enzensberger a La gran migración, El forastero será tanto más forastero cuanto más pobre sea. Dic i, creieu-me que em costa dir-ho perquè crec en la bondat i en la bellesa de les persones, que hi ha indiferència, hi ha maldat i persones sense cor, polítics que hauríem de foragitar dels llocs que ocupen i polítiques immigratòries d’una inhumanitat que no puc qualificar. Menys mal que hi ha ONG que fan tot el que poden, menys mal que hi ha persones disposades a acollir, menys mal que hi ha metges com Pietro Bartolo a l’illa de Lampedusa. De la seva boca, he escoltat de les històries més tristes que, segurament, escoltaré mai. No les puc escriure, em fan massa mal. Segons ell, cal denunciar, explicar, no callar i és el que intento fer amb aquesta nova entrada al blog.

Sabem, però, que la solució passa per fer polítiques als països d’origen i per la pèrdua de la posició privilegiada del món occidental. Passa per la caiguda de la dictadura del capital i el retorn als valors humanistes. Passa per l’acceptació de l’altre com una persona igual a nosaltres. Passa per acabar de veure la diferència com una amenaça. Passa per establir ponts de diàleg. Passa per apreciar el món com un tot que pertany a totes i a tots. A mi ni la vida ni ningú m’han demostrat que hi hagi res més important que la vida de les persones i ajudar a aquelles que són més vulnerables i pateixen injustícies. I com n’és de gratificant poder millorar la vida d’algú…

Intel·lectuals, gent de lletres, on sou? Polítics amb ètica, existiu? Enyoro Saramago, cal escoltar-lo. Agraeixo la veu combativa d’Erri De Luca. Despertem, reaccionem, no ens conformem amb un món que permet morir a persones enmig de la mar i tantes i tantes altres vulneracions dels drets humans. Podríem ser nosaltres, però hem tingut la sort de néixer a Europa. Només la nostra veu pot fer trontollar aquest sistema pervers. Aquesta és l’autèntica democràcia: actuar davant del que creiem injust i immoral. prendre’n consciència i lluitar diàriament. D’altres instàncies, poc en podem esperar.

I cada vida era una flor que hem deixat morir…

Construir un demà

Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

Lluís Llach

IMG_20180628_175916
Foto trobada a la xarxa

T’he mirat els ulls,
els he tingut a prop
tantes vegades. M’he
quedat adormida
a recer de les teves
pupil·les alades, t’he
resseguit amb els llavis
les pestanyes, t’he besat
les parpelles aclucades.
T’he mirat els ulls,
els he tingut a prop
tantes vegades. T’he
acariciat el front
amb els dits, t’he dit
que encara t’estimo
que res en tu m’és
indiferent. I encara et miro,
no ens cansem de mirar-nos
perquè filtrem la llum
de la voluntat,
perquè ens esforcem a volar
perquè ens surt de dins
perquè és possible
construir un demà.

 

No va ploure

Let the wind blow through your heart
For wild is the wind, wild is the wind

David Bowie

clascar
Foto trobada a la xarxa.

No va ploure, el foc
cremava el meu poble.
No havia pensat
en destins oberts
ni en llàgrimes doloroses
ni en maletes buides
ni en talls digestius
ni en parets mortes.
A les copes centenàries
una sarganta s’emmiralla
amb mi a l’espill dels somnis,
somiem amb valentia,
mirant a l’infinit
hem emprès el viatge.
Els meus llavis brollen
de literatura
d’ombres d’estiu
de set de lluita
de nits d’insomni
de flors i de terra.
Em penetra per la pell
un aire viu i fresc.
Vosaltres, si voleu,
sou lliures d’esperar
les postals que mai
us arribaran,
a les voreres
a les andanes
a les velles estacions.