Autor: Marta Vilardaga
Quan vegeu el lilà…
Quan vegeu el lilà a l’abril
penseu en la bella esperança.
I si ens endinsem…
I si ens endinsem al sotabosc brut?
I si no trobem la llum de clorofil·la?
Venim de camins de fang i pols
els passos grinyolen,
però ens sabem madurs
vencedors d’un temps
que hem decidit alentir.
I si vull fer-me conèixer?
I si soc jo que et despulla els ulls?
Venim de boscos fràgils
d’ecos que s’allunyen,
però ens mirem dòcils
amarats d’un prat
que hem vist florir.
Declaració d’amor a la poesia

Estrets, embolicats, els nusos entrabanquen la gola, el cap, el jo més íntim. No hi ha esquelet ni voral per cridar, per plorar. Una poeta recita brodats d’aire fent un espai i un temps més humans. Cada vers és una flor; cada poema, un petit jardí a la penombra. Semblaria que els homes han baixat del pedestal i que les tristors són troques menudes guardades en una capsa al cosidor de dalt. La poesia, quan l’habitem, desperta les nits i endolceix els dies, dispersa els nusos i en fa núvols eteris, amants.
Guerres
Morts, refugiats, violacions, ferit, dolor, armes, mort, bombardeig, patiment, refugiada, ferida, violència, violació. Guerra, guerres!
El capitalisme es globalitza i calla.
El sistema crucifica i calla.
Els polítics s’apoltronen i callen.
Els déus del capital regnen i callen.
Les organitzacions defensores dels drets humans
estan afòniques.
Negocis subjacents, subterfugis, hipocresia.
Veiem imatges de destrucció i de dolor insuportable.
Respirem i sentim pena, ràbia. Ens hi hem acostumat…
Què hi podem fer?
Si l’obstacle és la pregunta
si som incapaços de cridar
atureu les guerres
atureu el dolor,
la humanitat està perduda, venuda, desapareguda…
Què som?
Que estrany
Quan mirava la casa inacabada
quan creia que m’havia atrapat la mort,
un esclafit ho va acabar d’enfonsar tot.
Vas marxar trist,
es va alçar la casa,
molt de mica en mica,
va desaparèixer la trista mort.
Quan vas tornar,
no hi van haver ni mirades ni silencis,
a casa tot semblava al seu lloc:
la cadira, el llit, la camisa, el pantaló.
No, no hi hagué purpurina ni verd ni roig
ni papallones ni rajos de llum ni glaç ni neu ni foc.
Fou una boira ploranera
fou el presagi de l’adéu
foren viatges de comiat
fou la distància entre dos desconeguts.
On es deuen enterrar els amors perduts?
I els que mai seran dits? I els desitjos que mai esclataran?
En quin cementiri encisador d’herba verda i sol lluminós?
Que estrany es fa haver-te estimat
que estrany deu ser tornar a estimar
que estrany coincidir en l’amor
que estrany contemplar el cel cada nit
com qui cerca un mirall de bellesa i prediccions.
Que estrany voler estimar molt més i millor,
que estrany esperar el maig
per veure renéixer les flors.
Que estrany endinsar-se en la tarda,
desconeixent si existeixes, i esperar-te.
Recomençar

Pas a pas, sense remor, t’endinses i t’acostumes a la solitud. T’agrada pensar que és com una espiga de cugula a la que t’apropes i et fa pessigolles. Demà, cremaràs a la foguera els mals, les culpes, els errors i veuràs, a plena llum del dia, com fumegen. Cruixiran les fulles seques, les restes de l’ahir, i cada guspira serà un alliberament. Deixaràs el foc encès, sentiràs l’aigua que corre i tancaràs les portes del passat. Com qui no ha viscut, recomences gairebé en tot. Ja pot trontollar la Terra que, a tu, la vida se t’obre als peus. I saps què? Ets lliure per canviar de ciutat, de país; lliure per estimar; lliure per parir poemes, somnis, idees, compromisos, tendreses, delicadeses i dolçors. Tens dret a fer i a desfer, a equivocar-te, a caure i a aixecar-te, a ser qui vulguis ser. És el balanceig feliç i rialler d’aquell gronxador de fusta i cordes lligat a la pallissa. Te’n recordes? Així, com aquella nena que vivia i viu des del cor.