I si ens endinsem…

1 122.jpg

I si ens endinsem al sotabosc brut?

I si no trobem la llum de clorofil·la?

Venim de camins de fang i pols

els passos grinyolen,

però ens sabem madurs

vencedors d’un temps

que hem decidit alentir.

I si vull fer-me conèixer?

I si soc jo que et despulla els ulls?

Venim de boscos fràgils

d’ecos que s’allunyen,

però ens mirem dòcils

amarats d’un prat

que hem vist florir.

Declaració d’amor a la poesia

3e27a18d9c042403051ccb156e2c3bda2109302557.jpg
Foto trobada a la xarxa

Estrets, embolicats, els nusos entrabanquen la gola, el cap, el jo més íntim. No hi ha esquelet ni voral per cridar, per plorar. Una poeta recita brodats d’aire fent un espai i un temps més humans. Cada vers és una flor; cada poema, un petit jardí a la penombra. Semblaria que els homes han baixat del pedestal i que les tristors són troques menudes guardades en una capsa al cosidor de dalt. La poesia, quan l’habitem, desperta les nits i endolceix els dies, dispersa els nusos i en fa núvols eteris, amants.

Guerres

Morts, refugiats, violacions, ferit, dolor, armes, mort, bombardeig, patiment, refugiada, ferida, violència, violació. Guerra, guerres!

El capitalisme es globalitza i calla.

El sistema crucifica i calla.

Els polítics s’apoltronen i callen.

Els déus del capital regnen i callen.

Les organitzacions defensores dels drets humans

estan afòniques.

Negocis subjacents, subterfugis, hipocresia.

Veiem imatges de destrucció i de dolor insuportable.

Respirem i sentim pena, ràbia. Ens hi hem acostumat…

Què hi podem fer?

Si l’obstacle és la pregunta

si som incapaços de cridar

atureu les guerres

atureu el dolor,

la humanitat està perduda, venuda, desapareguda…

Què som?

Que estrany

Quan mirava la casa inacabada

quan creia que m’havia atrapat la mort,

un esclafit ho va acabar d’enfonsar tot.

Vas marxar trist,

es va alçar la casa,

molt de mica en mica,

va desaparèixer la trista mort.

Quan vas tornar,

no hi van haver ni mirades ni silencis,

a casa tot semblava al seu lloc:

la cadira, el llit, la camisa, el pantaló.

No, no hi hagué purpurina ni verd ni roig

ni papallones ni rajos de llum ni glaç ni neu ni foc.

Fou una boira ploranera

fou el presagi de l’adéu

foren viatges de comiat

fou la distància entre dos desconeguts.

On es deuen enterrar els amors perduts?

I els que mai seran dits? I els desitjos que mai esclataran?

En quin cementiri encisador d’herba verda i sol lluminós?

Que estrany es fa haver-te estimat

que estrany deu ser tornar a estimar

que estrany coincidir en l’amor

que estrany contemplar el cel cada nit

com qui cerca un mirall de bellesa i prediccions.

Que estrany voler estimar molt més i millor,

que estrany esperar el maig

per veure renéixer les flors.

Que estrany endinsar-se en la tarda,

desconeixent si existeixes, i esperar-te.

Recomençar

Foto trobada a la xarxa. Desconec l’autor.

Pas a pas, sense remor, t’endinses i t’acostumes a la solitud. T’agrada pensar que és com una espiga de cugula a la que t’apropes i et fa pessigolles. Demà, cremaràs a la foguera els mals, les culpes, els errors i veuràs, a plena llum del dia, com fumegen. Cruixiran les fulles seques, les restes de l’ahir, i cada guspira serà un alliberament. Deixaràs el foc encès, sentiràs l’aigua que corre i tancaràs les portes del passat. Com qui no ha viscut, recomences gairebé en tot. Ja pot trontollar la Terra que, a tu, la vida se t’obre als peus. I saps què? Ets lliure per canviar de ciutat, de país; lliure per estimar; lliure per parir poemes, somnis, idees, compromisos, tendreses, delicadeses i dolçors. Tens dret a fer i a desfer, a equivocar-te, a caure i a aixecar-te, a ser qui vulguis ser. És el balanceig feliç i rialler d’aquell gronxador de fusta i cordes lligat a la pallissa. Te’n recordes? Així, com aquella nena que vivia i viu des del cor.