S’alça un dia radiant d’estiu

IMG_6592a.jpg

S’alça un dia radiant d’estiu, a la plaça del poble, m’entretinc acariciant un gat blanc i negre. Avui, porto un vestit que deixa entreveure el meu cos lliure de criteris superficials i líquids. Un dia algú em va dir que li agradaven les noies fitness i que ja em canviaria. Com una frase premonitòria, no vaig ser fitness i aquell algú ja no hi és. La nena de la veïna s’apropa i l’agafo en braços. És dolça i em fa petons i jo li’n faig. Algú em va dir que havia de tenir fills, algú altre em va dir que era una necessitat biològica de les dones. En tot cas, una opció i una decisió, res d’imposicions de cap tipus. Potser m’hagués agradat, però a la vida va com va i, bé, mai se sap del tot els rumbs que ens esperen.

Hi soc jo, aquesta que escriu tot això i viu, és a dir, jo, els altres i les coses. Com ara, que pico l’ullet al meu tiet. Aquell si que va ser un amor bonic i incondicional perquè els grans amors no sempre són els de parella. Potser ens fa falta obrir el balcó i veure més enllà de les bombolles que ens relatem i ens relaten. L’altre dia escoltava un poema de Mary Oliver. En uns versos diu que al món hi ha molt per plorar i molt per admirar. I tant! Molt per descobrir, meravellar, aprendre, desaprendre, guarir.

Cal llençar-se a la vida defensant unes idees i expressant el que cadascú li batega a dins amb respecte cap a d’altres punts de vista, opinions i sentiments. La pedagogia és necessària. Cal fer-ho des del nostre modest tros de vida i deixar missatges constructius i creatius als altres i al món. Sempre penso que tot el que fem té alguna repercussió a l’Univers. Segur que, sovint, s’enfada amb nosaltres… O sigui que la por no és una bona aliada i si ens posem cara a cara amb la mort i no l’amaguem darrere de vidres de ficció, la por té sentit? Por a què? Al fracàs? Al dolor? A la vida es plora i es riu. Cada any pel maig floreix el lilà i només per això ja val la pena viure.

Recordo

Imagen 354

Però el cant, però el somni
s’han alçat i caminen
de nou de veu en veu escalfant anys i terres,
omplint de llum els cors

Marc Granell

Recordo una cala d’aigua clara
haver nedat entre corrents
un fons de peixos color plata.
Recordo una platja verge
haver trencat tota nua
una mar de solitud blava.
Recordo una posta de sol
haver acaronat despresa
una tela de to fugaç.
El món em deia
hi ets, et regalo
la vida, viu-la ara.
I visc en una escletxa
de llum pura on
la voluntat s’endinsa
a platges, cales, postes,
gosa trencar pors, límits,
censures, imposicions.
M’apropo a la simplicitat
a l’harmonia
a un temps alentit
a les mirades netes
als somriures francs.
Cada matí obro les finestres
com un fet extraordinari,
a l’horitzó reivindico
la tendresa
les utopies
les paraules amables.

Com la tendresa de les herbes

Foto: @marcorosenkranz, via Twitter

vaig sentir conscientment que els homes eren membres d’una espècie aliena a mi. Aliena i desconeguda. Era com si un vel invisible hagués caigut entre jo i el meu amant, un vel prou fi perquè el desig el travessés però prou opac per amagar el caliu humà.

Vivian Gornick

Com la tendresa
de les herbes altes i verdes
com la calidesa
dels dies resplendents i eterns
com l’alegria
del vent lleuger i eteri,
així et voldria fer l’amor,
creant carícies fondes
abraçades perennes
petons tebis
mirades delicades
paraules amb llum.

Em fonc profundament en tu
com una flor que liba
i és libada,
si entens el desig
del meu ésser sencer,
les subtileses que una dona
és capaç de sentir
abans mentre
després, sempre.

Plora

Foto: Pau Pumarola, via Flickr

Plora. Plora més, molt més.

Podrida com una poma

llença’t a la buidor del plor,

rodola pels vessants

banya el cos en rius

pentina molses i pedres.

Mira al teu voltant:

han plantat dolor

sobre la Terra,

pateixen els infants,

les dones, els homes.

Dona’ls la mà

obre’ls casa teva

ofereix camps de llum,

assolella’t d’esperança

combat les sequeres

les agrors

alça’t com una espiga

atapeïda de llavors.

És la força que neix

d’una vida xica:

mor, lluita, insisteix,

reneix, estima més,

somriu més.

Aquest és el teu altar,

el teu temple,

la teva creença.

Projecte poètic al País Valencià

Molt contenta d’explicar que el poema que podreu llegir després d’aquesta introducció, formarà part d’un dossier de lectura per a noies i nois d’un institut de batxillerat del País Valencià pel curs vinent.

Alfons Navarret, poeta i professor, va prendre uns versos del meu blog, una noia o un noi els va escollir i va escriure uns altres versos inspirant-s’hi, que són els que encapçalen el poema. Més endavant, vaig escriure Cor forjat amb cendres, poema publicat en una entrada anterior que, amb una petita variació, he pensat que guardava relació amb les paraules rebudes. Paraules que en serien la font d’inspiració. Posteriorment, els i les alumnes hauran de crear un document artístic a partir del poema.

En resum, per cada alumne o alumna hi haurà un autor o una autora diferent. Segons l’Alfons, es tracta d‘una idea molt creativa per tractar de relacionar alumnes de batxillerat amb poetes i fer convergir els dos mons.

Moltes gràcies a l’Alfons Navarret i moltíssimes felicitats per la iniciativa! Serà interessant seguir el projecte! I molt agraïda amb l’alumne o l’alumna per l’esforç!

35288056800_7f85ba7a78_b578981989.jpg
Foto: Stefano Rugolo, via Flickr

 

Por, tristesa, soledat

L’ànima buida

 

Cor forjat amb cendres

hagueres de plorar

carrers de vides fredes

mirades tristes,

absències.

Endolciu-me la veu

bufeu angelets blancs

feu-vos petons

vora la mar.

Estic sol, molt sol,

l’aire llueix càlid

no m’espanta parlar,

tinc les respostes

i voldria ser escoltat.