La Lluna, la nena i la dona

Quan era una nena, recordo que m’assentava damunt d’un pilot de grava que servia al meu pare per arreglar els camins de la casa de pagès. Aquella acumulació de trossos petits de pedra em semblava alta i sempre pensava que era una muntanya que havia d’escalar. Llibreta i llapis a la mà, assentada a la meva singular muntanya, un dia li vaig escriure un poema a la Lluna. Segurament, és el primer poema que vaig escriure i no l’he conservat. El que si recordo és que veia la Lluna amb ulls i un nas punxegut. Sovint, quan la miro, penso en la nena i d’on devia sorgir tota aquella imaginació. La nena va créixer i, en algun punt del camí, les lletres i la dona es van separar. Quan fa pocs anys ens vam retrobar, vaig comprendre que l’escriptura i les lletres m’estaven ajudant a recuperar-me a mi mateixa. Davant de la Lluna, vam pactar que no ens separaríem mai més. Sense elles es perdien els contes que m’explicava la meva iaia, es perdia el treball sobre Tirant lo Blanc que va enorgullir la meva mestra, es perdia la nena i es perdia la dona. Ara, totes confabulades, ens abracem a les paraules i a la vida.

Postals sense destinatari II

Dona, et vull feliç i lliure.

Sepulcral i redemptora,

la llum de tardor

es filtra pels vitralls

de la natura.

Els corbs criden embogits al caient de la tarda.

– Crido, crido amb ells!

Que el clam arribi eixordador i ferotge

més enllà de les muntanyes.

Sóc filla d’un paisatge i quan ens mirem,

ens comprenem en els nostres records,

en els nostres presents.

El lloc és indiferent, l’espera és la mateixa.

Aquella espera que es fa terriblement llarga

i es pregunta si existeix allò que espera.

– No m’entreveus en la llum infiltrada?

Aquesta nit la Lluna ens il·luminarà

per somiar-nos en una nuvolosa

de constel·lacions.

Un sol cos impregnant-se de tot un Univers.

Què seria de nosaltres

sense somnis

sense flors?

Amb els anys m’he adonat

Amb els anys m’he adonat que no cal esperar res ni tenir por de res, que canviar és necessari i mai és tard per fer-ho, que morim i neixem una mica cada dia, que hem de mantenir el cor obert sempre, ser valents i expressar el que sentim i no voler-ne fugir encara que no ens responguin o no ens entenguin o ens rebutgin. Mai es pot renunciar a allò que un és. El rebuig és una ferida que es va curant amb el temps i plorar allibera el dolor.

Que els silencis i les mirades diuen molt més que totes les paraules, que és un privilegi observar la bellesa del pas de les estacions, un capvespre o la sortida del sol. Que la poesia és per tot arreu, només cal estar-hi atents.

Que hem de somiar, tendir a les utopies i als impossibles perquè amb voluntat i sentint-ho de veritat, des del fons del cor, tots els camins són transitables, tots els vents es renoven i quasi tot és possible. Hem de lluitar pel que creiem.

Que ens hem d’estimar i valorar a nosaltres mateixos sempre perquè sinó res funciona. Que els amics són tresors que hem de cuidar i que compartir moments i riure amb ells és una festa. Que cal regalar somriures i abraçades amb tendresa i sense mesura.

Sí, de tot això i, segurament, d’altres coses me n’he adonat… I que quan una porta es tanca n’hi ha milers que esperen per ser obertes.