Recomençar

Foto trobada a la xarxa. Desconec l’autor.

Pas a pas, sense remor, t’endinses i t’acostumes a la solitud. T’agrada pensar que és com una espiga de cugula a la que t’apropes i et fa pessigolles. Demà, cremaràs a la foguera els mals, les culpes, els errors i veuràs, a plena llum del dia, com fumegen. Cruixiran les fulles seques, les restes de l’ahir, i cada guspira serà un alliberament. Deixaràs el foc encès, sentiràs l’aigua que corre i tancaràs les portes del passat. Com qui no ha viscut, recomences gairebé en tot. Ja pot trontollar la Terra que, a tu, la vida se t’obre als peus. I saps què? Ets lliure per canviar de ciutat, de país; lliure per estimar; lliure per parir poemes, somnis, idees, compromisos, tendreses, delicadeses i dolçors. Tens dret a fer i a desfer, a equivocar-te, a caure i a aixecar-te, a ser qui vulguis ser. És el balanceig feliç i rialler d’aquell gronxador de fusta i cordes lligat a la pallissa. Te’n recordes? Així, com aquella nena que vivia i viu des del cor.

Carta a un tu desconegut II

DSC_0495.jpg

Estimat amic,

Amb el pas del temps, ens carreguem de vivències de tot tipus. En algun moment, és necessari fer una parada i descarregar la motxilla. Ara que venen festes, ara que s’acaba l’any, pot ser un bon moment per fer-ho amb l’ajuda de la fredor de l’hivern. Hem d’aprendre a deixar anar allò que ens fa mal, allò que ja no ens aporta res; saber el que necessitem, el que volem. L’important no és el que perdem sinó el que tenim i, més encara, el que som. Així que alliberem-nos de càrregues innecessàries i fem camí, cadascú el seu, ja sigui més lineal, amb més revolts, amb pujades i baixades, amb bifurcacions… Mil direccions!

Estimem qui som, estimem a les persones, foragitem els rancors, estimem la vida i estimem les nostres morts perquè gràcies a elles també som qui som. Demà s’aixecarà un nou dia, començarem de nou, naixeran noves oportunitats, noves llums. Sentim-nos afortunats de viure, lluitem per viure la nostra vida tal com ens agradaria i fem-ho amb un somriure i, sabent, com diria el poeta, “que tot està per fer i tot és possible”.

Gaudeix de les festes!

Una abraçada,

M.

La Lluna, la nena i la dona

Quan era una nena, recordo que m’assentava damunt d’un pilot de grava que servia al meu pare per arreglar els camins de la casa de pagès. Aquella acumulació de trossos petits de pedra em semblava alta i sempre pensava que era una muntanya que havia d’escalar. Llibreta i llapis a la mà, assentada a la meva singular muntanya, un dia li vaig escriure un poema a la Lluna. Segurament, és el primer poema que vaig escriure i no l’he conservat. El que si recordo és que veia la Lluna amb ulls i un nas punxegut. Sovint, quan la miro, penso en la nena i d’on devia sorgir tota aquella imaginació. La nena va créixer i, en algun punt del camí, les lletres i la dona es van separar. Quan fa pocs anys ens vam retrobar, vaig comprendre que l’escriptura i les lletres m’estaven ajudant a recuperar-me a mi mateixa. Davant de la Lluna, vam pactar que no ens separaríem mai més. Sense elles es perdien els contes que m’explicava la meva iaia, es perdia el treball sobre Tirant lo Blanc que va enorgullir la meva mestra, es perdia la nena i es perdia la dona. Ara, totes confabulades, ens abracem a les paraules i a la vida.

‘El hacedor de marionetas’ i d’altres històries

10897810_1605086683054875_1078290948671477801_nWe are such stuff as dreams are made on, and our little life is rounded with a sleep.
William Shakespeare, The Tempest

Sentir que, cada vegada, que tornes a casa, aquesta casa ja no ho és tant perquè ets una mica d’aquí, una mica d’allà, ets de tot arreu i no ets d’enlloc, alhora. Aquesta és la meva vida, la meva petita història, la meva ficció que s’entrellaça amb una altra ficció, la d’un palau de cristall on em vaig sentir acollida per ‘El hacedor de marionetas’.

1454745_1605493139680896_3042357859657351064_n

Qui és o què és ‘El hacedor de marionetas’? Un ritme, una dona adormida, un vaixell navegant, una cantant d’òpera, un pianista, un cavall, un senyor dibuixant, llibres, làmines, objectes… Una dona de carn i ossos entremig de titelles mig construïts i d’altres en acció dins d’una roulotte. La quietud versus el moviment. L’emplaçament és fantàstic: el Palacio de Cristal al Parque del Retiro a Madrid. Una joia dins d’una altra joia.

IMG_2886‘El hacedor de marionetas’, instal·lació de Janet Cardiff i George Bures Miller Palacio de Cristal del Retiro.

La instal·lació de Janet Cardiff i Georges Bures Miller conjuga amb senzillesa multitud d’elements entre sons d’un avió, una melodia de Txaikovski i un murmuri femení a través d’uns altaveus giratoris que sobresurten de la roulotte juntament amb un paraigües com si es tractés d’un ratpenat que controla tota l’escena. Significat? El pas del temps, la creació incessant, la vida com a somni, el moviment? Fins i tot, ens pot fer recordar ‘El sueño de la razón produce monstruos’ de Goya.

índiceGravat ‘El sueño de la razón produce monstruos’ de la sèrie ‘Los caprichos’ (1799) de Goya

Potser algun d’aquests significats, potser d’altres. Sense dubte, el més important en aquesta obra és l’experiència, l’atmosfera que t’atrapa i t’hipnotitza, que et convida a tafanejar, observar i ser un voyeur.

10891815_1605495456347331_1784973858300779200_nInterior de la roulotte amb la dona adormida al fons

Formar part d’una fantasia, la del hacedor de marionetas o la de la vida. Viatjar, somiar, deixar-se seduir, ser nòmada i imprevisible.

‘Caminante no hay camino

 10397815_1604416659788544_3051366333597753312_n BNE, Madrid

Conferències, utopies i camins

Com trobar un fil conductor, un nexe entre els seminaris i les conferències a les que he assistit aquest any? I, si, ho puc unir perquè, per a mi, cadascuna de les xerrades ha estat un batec de vida, una ocasió per passar-m’ho bé i d’aprendre moltíssim. Ja formen part d’una nova etapa que vaig iniciar, una etapa amb més ganes de viure que mai. Ara, els  rostres, les paraules són com ombres que, avui, quan repasso els apunts i escric aquestes línies, em persegueixen invisibles, però ben presents.

otra_galaxia_arissaEl perseguit d’Antoni Arissa

Connectar, també, tots aquests col·loquis a través d’una paraula que m’agrada especialment: utopia. Utopia la d’arribar al nivell de coneixement i saviesa del catedràtic de filosofia Miguel Morey (Macba, 5-7 maig). Va ser un plaer escoltar-lo parlar de Nietzsche. El filòsof com a artista. Utopia la de l’escriptor i orador poètic Gonçalo M. Tavares (Cccb, 12 maig) recol·locant l’home al centre del món amb una frase que recordo especialment: “Si ho quantifiquem tot, destruïm les bases de l’humanisme”. Utopia la meva, la de voler penetrar totalment en el pensament de George Didi-Huberman, historiador de l’art i assagista (Macba, 20-22 octubre) en el seminari L’emoció no diu “jo”. Una emoció entesa com a potència, com a moviment, fora del jo perquè l’emoció no és del jo sinó de l’esdeveniment. Didi-Huberman està interessat en la imatge com a gest, com a eina de treball o de joc.

1El poble hmong que es va amagar als boscos de la frontera entre Laos i Vietnam i que va patir un genocidi brutal rebent el periodista Blenkinsop al cor de la jungla (1975) amb gestos d’imploració perquè només els queda expressar el dolor.

De la crisi de la utopia en va parlar el catedràtic de Filosofia Contemporània Manuel Cruz dins del marc del Festival de Filosofia Barcelona Pensa (Llibreria + Bernat, 19 novembre), tot dient que les utopies en la política actual “ocupen un lloc neutre, indiferent i que no mobilitzen a res”. I el doctor, crític i teòric literari, Fredric Jameson, va fer una conferència sobre la utopia avui (Cccb, 3 desembre), una classe magistral al més pur estil americà, plantejant la substitució de l’estat de dret constitucional-liberal per una democràcia militar. Un desafiament psicològic en què calia entendre més la utopia com a forma que com a contingut i que comunicava directament amb la seva frase cèlebre: “És més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme”.

Utopia la del seminari L’altre costat de l’avantguarda: estètica i dissidència política en l’art del segle XX (Macba, 12-13 desembre). Darrere d’aquest títol, Beatriz Preciado, filòsofa i comissària de l’exposició del Macba La passió segons Carol Rama va parlar, precisament, d’aquesta artista italiana invisibilitzada durant tants anys. Davant d’una figura tan singular i d’una obra tan extensa i complexa en significats, potser és impossible que les nocions historiogràfiques actuals ens serveixin per entendre el seu treball. “Realment estem preparats per tal que aquesta obra sigui la nostra contemporània?”

índice1   Una appassionata de Carol Rama

I utopia la del seminari Descolonitzar el museu (Macba, 27-29 novembre). Em va agradar conèixer l’experiència de Clémentine Deliss, directora del Weltkulturen Museum de Frankfurt que  combina la gestió de l’etnografia del passat amb les pràctiques artístiques actuals de manera que s’ha d’enfrontar a les visions més conservadores de la gestió dels museus.

deliseInterior del Weltkulturen Museum

Com va dir l’activista boliviana María Galindo, “no és possible descolonitzar sense despatriarcalitzar  i per despatriarcalitzar cal descolonitzar (…) És un horitzó, una utopia, un impossible (…) però necessitem les utopies.”

Sí, com diu l’escriptor i periodista Eduardo Galeano:

La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. ¿Entonces para que sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar.” 

Imagen 501 

Caminar i caminar perquè com va escriure el filòsof Michel de Montaigne:

“El món no és més que una escola de recerca. No importa qui assolirà l’objectiu, sinó qui farà les més belles curses.”

 

BANA KENDINI GETIR

I visited Istanbul Modern Museum two weeks ago and one work in particular really had an effect on me: ‘Bana kendini getir’ or ‘Bring Yourself To Me’ by Handan Börüteçene.

ByzWtk_IIAISSVc.jpg large

It is a work about immigration, and all those suitcases belong to Turkish migrants to France, while the chairs have been brought from the National Museum of the History of Migration in Paris. We can also read a breathtaking poem on the wall.

Imagen 120a

I specially liked these lines: “Bring me people, /May each be the storytellers of their home towns. /Bring me your dreams, /Those dreams that turned me into you, head to foot, as I lived. /Bring me my own memory /That memory I yearn to meet. /Bring me everything, /Each thing the everything of something else.”

Then I asked myself: aren’t we all storytellers, migrants of our own dreams and lives?

Sergio Chejfec: “el manuscrit produeix nostàlgia, atrau pels seus atributs estètics”

Aquest dimecres 14 de maig va tenir lloc a l’Auditori Meier del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), una conferència a càrrec de l’escriptor argentí Sergio Chejfec sobre l’escriptura en l’era de la producció immaterial on va combinar l’exposició oral amb la projecció d’imatges. L’endemà, Chejfec va impartir un taller d’escriptura al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

L’escriptor argentí va explicar com la revolució digital desplaça el manuscrit, és a dir, ja no s’escriu sobre el paper sinó a l’ordinador. No hi ha un manuscrit original físic, de registre manual, quasi pictòric de l’autor com a font de veritat. Es perd l’originalitat física que té la plàstica i ja no es produeixen originals textuals com cartes o diaris. Com diria Walter Benjamin, existeix una pèrdua de l’aura a causa d’aquesta pèrdua de l’original físic. Boris Groys, pensador i escriptor alemany, parla de la restitució de l’aura per altres mitjans. D’aquesta manera, l’aura seria conceptualitzada com a règim de l’art en el moment de la desaparició.

Alhora, però, la inexistència del manuscrit en provoca un interès creixent com ho demostren les exposicions i, en general, el recel major per a la seva conservació. Fernando Bryce, pintor i dibuixant peruà, copia manualment documents impresos del segle XX com fulletons o articles de premsa rellevants en certs moments històrics.

NY-Times-January-23-Day-of-terror_A3-©Fernando-Bryce_LiMACPortada de ‘The New York Times’ (1905) manuscrita per Fernando Bryce.

Mirtha Dermisache, artista argentina, fa una escriptura que no pertany a cap alfabet, desposseïda de tot valor i presència semàntica, d’una profunda il·legibilitat. Usa un format similar al de les columnes dels diaris molt esquemàtic. El seu treball reflecteix que la narració s’ha allunyat de l’escriptura.

contratapadiario_dermisacheMirtha Dermisache, Diari núm. 1, any 1, 1972 / 1995

Continuant en la mateixa línea, Michael Jacobson en el seu bloc thenewpostliterate.blogspot.com.es exhorta als pintors ascèmics que li envïin els seus treballs i els penja al seu bloc.

Ja al segle XIX, el poeta Stéphane Mallarmé va composar el poema Un cop de daus sense alinear els versos ni els marges de la caixa tipogràfica habitual de manera que la ubicació i el tamany de les paraules prenen la mateixa importància que una seqüència semàntica. Segons Chejfec, es tracta d’un impressionisme pictòric.

D’altra banda, les anotacions, marques, subratllats en els llibres impresos són una operació individual d’apropiació. Va recordar l’obra La causa justa d’Osvaldo Lamborghini on es diu “no leía jamás pero sus subrayados eran perfectos.” També és coneguda la frase de Lamborghini: “primero publicar, después escribir.” El mateix Joyce va escriure i corregir contingut de l’Ulisses posteriorment a la seva publicació.

Pel que fa a les anotacions escrites sobre els manuscrits, es va fer un volum titulat Borges, libros y lecturas a la Biblioteca Nacional d’Argentina que recull els llibres que Borges va donar a la institució on va treballar durant divuit anys. Quasi mil volums que presenten anotacions, marques i manuscrits originals que es van transcriure i contextualitzar donant testimoni de les marques de l’acte de la lectura a través de notes. Curiosament, Borges escrivia únicament als fulls en blanc de l’inici i del final dels llibres. Un altre cas és l’obra incompleta de Nabokov, The Original of Laura, que es va publicar juntament amb les fitxes de l’autor, una oportunitat per accedir al mètode de creació de l’escriptor amb notes, borradors, paràgrafs a mig redactar.

laurapic2

The Original of Laura

En el cas d’Ezequiel Alemian, escriptor argentí, en el Tratado contra el método de Paul Feyerabend reprodueix una sèrie de pàgines d’aquest tractat. Són pàgines llegides, subratllades, reordenades, escanejades. És la imatge d’una lectura, una proposta conceptual. És a partir dels subratllats que es construeix un nou text.

scan10001Tratado contra el método, el nou text d’Ezequiel Alemian

Una altra proposta conceptual seria la de l’argentí Pablo Katchadjian amb Martín Fierro ordenado alfabéticamente on ordena els versos d’aquest poema narratiu argentí de l’escriptor José Hernández alfabèticament sense cap valor semàntic.

Per la seva part, William Kentridge, artista sudafricà, en l’obra No, It Is, recull sèries figuratives sobre pàgines de diccionaris, enciclopèdies i publicacions antigues, potser expressant l’esgotament de l’escriptura.

CD1260.December42012FlipbookdrawingsWilliamKentridge0012Una mostra de No, It Is de William Kentridge

D’altra banda, els avenços tecnològics han permès trobar i conservar originals com en el cas d’Emily Dickinson que escrivia, freqüentment, en paper fràgil. Fa uns mesos, se n’ha publicat un volum als EUA que, segons Chejfec, otorga valor pictòric a l’obra.

En el fons, en els últims trenta anys, ha augmentat l’estudi dels llibres, justament, quan entren en crisis, coexistint amb un culte a les llibreries, les biblioteques, les fotografies i les postals antigues. Fins i tot, hi ha baralles pels manuscrits personals. Segons l’escriptor argentí “el manuscrit produeix  nostàlgia, atrau pels seus atributs estètics.” En els formats digitals, l’aura es troba a la pantalla, en la tecnologia individual. Els arxius digitals prometen la duració de tot el que es fa en aquest format. A través de l’escriptura digital, però, també  es poden recuperar atributs de l’era predigital. De fet, els ebooks permetran anotacions manuscrites, reproduiran l’olor a tinta i, fins i tot, es convertiran en una espècie de fulls flexibles.


sergio-chejfecSergio Chejfec (Buenos Aires, 1956) és autor de narrativa i assaig. Ha viscut a Caracas entre 1990 i 2005; des d’aleshores viu a Nova York, on és professor del màster d’Escriptura creativa en espanyol a la New York University. Els seus quatre últims llibres publicats a Espanya per Candaya: Mis dos mundos, Baroni: un viaje, La experiencia dramática i Modo linterna. El seu bloc: parabolaanterior.wordpress.com

Al bloc de Chejfec es pot llegir l’original del seu puny i lletra, amb les correccions a la vista. “Para mi es una manera de ofrecer el original en el sentido plástico de la palabra. El dibujo de lo escrito. Ese dibujo, ya que es una actividad doble, guarda el tiempo en que ha sido compuesto. Algo así como el recuerdo o su estela. El manuscrito exhibido es documento desviado, ya que no corresponde a nada sino a sí mismo, y sin embargo atrae por el grado de incompletud o contingencia que tiene todo lo hecho con las manos, al contrario de lo escrito propiamente dicho, que postula naturalmente la fijación y la permanencia”. Prodavinci