‘El hacedor de marionetas’ i d’altres històries

10897810_1605086683054875_1078290948671477801_nWe are such stuff as dreams are made on, and our little life is rounded with a sleep.
William Shakespeare, The Tempest

Sentir que, cada vegada, que tornes a casa, aquesta casa ja no ho és tant perquè ets una mica d’aquí, una mica d’allà, ets de tot arreu i no ets d’enlloc, alhora. Aquesta és la meva vida, la meva petita història, la meva ficció que s’entrellaça amb una altra ficció, la d’un palau de cristall on em vaig sentir acollida per ‘El hacedor de marionetas’.

1454745_1605493139680896_3042357859657351064_n

Qui és o què és ‘El hacedor de marionetas’? Un ritme, una dona adormida, un vaixell navegant, una cantant d’òpera, un pianista, un cavall, un senyor dibuixant, llibres, làmines, objectes… Una dona de carn i ossos entremig de titelles mig construïts i d’altres en acció dins d’una roulotte. La quietud versus el moviment. L’emplaçament és fantàstic: el Palacio de Cristal al Parque del Retiro a Madrid. Una joia dins d’una altra joia.

IMG_2886‘El hacedor de marionetas’, instal·lació de Janet Cardiff i George Bures Miller Palacio de Cristal del Retiro.

La instal·lació de Janet Cardiff i Georges Bures Miller conjuga amb senzillesa multitud d’elements entre sons d’un avió, una melodia de Txaikovski i un murmuri femení a través d’uns altaveus giratoris que sobresurten de la roulotte juntament amb un paraigües com si es tractés d’un ratpenat que controla tota l’escena. Significat? El pas del temps, la creació incessant, la vida com a somni, el moviment? Fins i tot, ens pot fer recordar ‘El sueño de la razón produce monstruos’ de Goya.

índiceGravat ‘El sueño de la razón produce monstruos’ de la sèrie ‘Los caprichos’ (1799) de Goya

Potser algun d’aquests significats, potser d’altres. Sense dubte, el més important en aquesta obra és l’experiència, l’atmosfera que t’atrapa i t’hipnotitza, que et convida a tafanejar, observar i ser un voyeur.

10891815_1605495456347331_1784973858300779200_nInterior de la roulotte amb la dona adormida al fons

Formar part d’una fantasia, la del hacedor de marionetas o la de la vida. Viatjar, somiar, deixar-se seduir, ser nòmada i imprevisible.

‘Caminante no hay camino

 10397815_1604416659788544_3051366333597753312_n BNE, Madrid

Conferències, utopies i camins

Com trobar un fil conductor, un nexe entre els seminaris i les conferències a les que he assistit aquest any? I, si, ho puc unir perquè, per a mi, cadascuna de les xerrades ha estat un batec de vida, una ocasió per passar-m’ho bé i d’aprendre moltíssim. Ja formen part d’una nova etapa que vaig iniciar, una etapa amb més ganes de viure que mai. Ara, els  rostres, les paraules són com ombres que, avui, quan repasso els apunts i escric aquestes línies, em persegueixen invisibles, però ben presents.

otra_galaxia_arissaEl perseguit d’Antoni Arissa

Connectar, també, tots aquests col·loquis a través d’una paraula que m’agrada especialment: utopia. Utopia la d’arribar al nivell de coneixement i saviesa del catedràtic de filosofia Miguel Morey (Macba, 5-7 maig). Va ser un plaer escoltar-lo parlar de Nietzsche. El filòsof com a artista. Utopia la de l’escriptor i orador poètic Gonçalo M. Tavares (Cccb, 12 maig) recol·locant l’home al centre del món amb una frase que recordo especialment: “Si ho quantifiquem tot, destruïm les bases de l’humanisme”. Utopia la meva, la de voler penetrar totalment en el pensament de George Didi-Huberman, historiador de l’art i assagista (Macba, 20-22 octubre) en el seminari L’emoció no diu “jo”. Una emoció entesa com a potència, com a moviment, fora del jo perquè l’emoció no és del jo sinó de l’esdeveniment. Didi-Huberman està interessat en la imatge com a gest, com a eina de treball o de joc.

1El poble hmong que es va amagar als boscos de la frontera entre Laos i Vietnam i que va patir un genocidi brutal rebent el periodista Blenkinsop al cor de la jungla (1975) amb gestos d’imploració perquè només els queda expressar el dolor.

De la crisi de la utopia en va parlar el catedràtic de Filosofia Contemporània Manuel Cruz dins del marc del Festival de Filosofia Barcelona Pensa (Llibreria + Bernat, 19 novembre), tot dient que les utopies en la política actual “ocupen un lloc neutre, indiferent i que no mobilitzen a res”. I el doctor, crític i teòric literari, Fredric Jameson, va fer una conferència sobre la utopia avui (Cccb, 3 desembre), una classe magistral al més pur estil americà, plantejant la substitució de l’estat de dret constitucional-liberal per una democràcia militar. Un desafiament psicològic en què calia entendre més la utopia com a forma que com a contingut i que comunicava directament amb la seva frase cèlebre: “És més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme”.

Utopia la del seminari L’altre costat de l’avantguarda: estètica i dissidència política en l’art del segle XX (Macba, 12-13 desembre). Darrere d’aquest títol, Beatriz Preciado, filòsofa i comissària de l’exposició del Macba La passió segons Carol Rama va parlar, precisament, d’aquesta artista italiana invisibilitzada durant tants anys. Davant d’una figura tan singular i d’una obra tan extensa i complexa en significats, potser és impossible que les nocions historiogràfiques actuals ens serveixin per entendre el seu treball. “Realment estem preparats per tal que aquesta obra sigui la nostra contemporània?”

índice1   Una appassionata de Carol Rama

I utopia la del seminari Descolonitzar el museu (Macba, 27-29 novembre). Em va agradar conèixer l’experiència de Clémentine Deliss, directora del Weltkulturen Museum de Frankfurt que  combina la gestió de l’etnografia del passat amb les pràctiques artístiques actuals de manera que s’ha d’enfrontar a les visions més conservadores de la gestió dels museus.

deliseInterior del Weltkulturen Museum

Com va dir l’activista boliviana María Galindo, “no és possible descolonitzar sense despatriarcalitzar  i per despatriarcalitzar cal descolonitzar (…) És un horitzó, una utopia, un impossible (…) però necessitem les utopies.”

Sí, com diu l’escriptor i periodista Eduardo Galeano:

La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. ¿Entonces para que sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar.” 

Imagen 501 

Caminar i caminar perquè com va escriure el filòsof Michel de Montaigne:

“El món no és més que una escola de recerca. No importa qui assolirà l’objectiu, sinó qui farà les més belles curses.”

 

BANA KENDINI GETIR

I visited Istanbul Modern Museum two weeks ago and one work in particular really had an effect on me: ‘Bana kendini getir’ or ‘Bring Yourself To Me’ by Handan Börüteçene.

ByzWtk_IIAISSVc.jpg large

It is a work about immigration, and all those suitcases belong to Turkish migrants to France, while the chairs have been brought from the National Museum of the History of Migration in Paris. We can also read a breathtaking poem on the wall.

Imagen 120a

I specially liked these lines: “Bring me people, /May each be the storytellers of their home towns. /Bring me your dreams, /Those dreams that turned me into you, head to foot, as I lived. /Bring me my own memory /That memory I yearn to meet. /Bring me everything, /Each thing the everything of something else.”

Then I asked myself: aren’t we all storytellers, migrants of our own dreams and lives?

Sergio Chejfec: “el manuscrit produeix nostàlgia, atrau pels seus atributs estètics”

Aquest dimecres 14 de maig va tenir lloc a l’Auditori Meier del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), una conferència a càrrec de l’escriptor argentí Sergio Chejfec sobre l’escriptura en l’era de la producció immaterial on va combinar l’exposició oral amb la projecció d’imatges. L’endemà, Chejfec va impartir un taller d’escriptura al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

L’escriptor argentí va explicar com la revolució digital desplaça el manuscrit, és a dir, ja no s’escriu sobre el paper sinó a l’ordinador. No hi ha un manuscrit original físic, de registre manual, quasi pictòric de l’autor com a font de veritat. Es perd l’originalitat física que té la plàstica i ja no es produeixen originals textuals com cartes o diaris. Com diria Walter Benjamin, existeix una pèrdua de l’aura a causa d’aquesta pèrdua de l’original físic. Boris Groys, pensador i escriptor alemany, parla de la restitució de l’aura per altres mitjans. D’aquesta manera, l’aura seria conceptualitzada com a règim de l’art en el moment de la desaparició.

Alhora, però, la inexistència del manuscrit en provoca un interès creixent com ho demostren les exposicions i, en general, el recel major per a la seva conservació. Fernando Bryce, pintor i dibuixant peruà, copia manualment documents impresos del segle XX com fulletons o articles de premsa rellevants en certs moments històrics.

NY-Times-January-23-Day-of-terror_A3-©Fernando-Bryce_LiMACPortada de ‘The New York Times’ (1905) manuscrita per Fernando Bryce.

Mirtha Dermisache, artista argentina, fa una escriptura que no pertany a cap alfabet, desposseïda de tot valor i presència semàntica, d’una profunda il·legibilitat. Usa un format similar al de les columnes dels diaris molt esquemàtic. El seu treball reflecteix que la narració s’ha allunyat de l’escriptura.

contratapadiario_dermisacheMirtha Dermisache, Diari núm. 1, any 1, 1972 / 1995

Continuant en la mateixa línea, Michael Jacobson en el seu bloc thenewpostliterate.blogspot.com.es exhorta als pintors ascèmics que li envïin els seus treballs i els penja al seu bloc.

Ja al segle XIX, el poeta Stéphane Mallarmé va composar el poema Un cop de daus sense alinear els versos ni els marges de la caixa tipogràfica habitual de manera que la ubicació i el tamany de les paraules prenen la mateixa importància que una seqüència semàntica. Segons Chejfec, es tracta d’un impressionisme pictòric.

D’altra banda, les anotacions, marques, subratllats en els llibres impresos són una operació individual d’apropiació. Va recordar l’obra La causa justa d’Osvaldo Lamborghini on es diu “no leía jamás pero sus subrayados eran perfectos.” També és coneguda la frase de Lamborghini: “primero publicar, después escribir.” El mateix Joyce va escriure i corregir contingut de l’Ulisses posteriorment a la seva publicació.

Pel que fa a les anotacions escrites sobre els manuscrits, es va fer un volum titulat Borges, libros y lecturas a la Biblioteca Nacional d’Argentina que recull els llibres que Borges va donar a la institució on va treballar durant divuit anys. Quasi mil volums que presenten anotacions, marques i manuscrits originals que es van transcriure i contextualitzar donant testimoni de les marques de l’acte de la lectura a través de notes. Curiosament, Borges escrivia únicament als fulls en blanc de l’inici i del final dels llibres. Un altre cas és l’obra incompleta de Nabokov, The Original of Laura, que es va publicar juntament amb les fitxes de l’autor, una oportunitat per accedir al mètode de creació de l’escriptor amb notes, borradors, paràgrafs a mig redactar.

laurapic2

The Original of Laura

En el cas d’Ezequiel Alemian, escriptor argentí, en el Tratado contra el método de Paul Feyerabend reprodueix una sèrie de pàgines d’aquest tractat. Són pàgines llegides, subratllades, reordenades, escanejades. És la imatge d’una lectura, una proposta conceptual. És a partir dels subratllats que es construeix un nou text.

scan10001Tratado contra el método, el nou text d’Ezequiel Alemian

Una altra proposta conceptual seria la de l’argentí Pablo Katchadjian amb Martín Fierro ordenado alfabéticamente on ordena els versos d’aquest poema narratiu argentí de l’escriptor José Hernández alfabèticament sense cap valor semàntic.

Per la seva part, William Kentridge, artista sudafricà, en l’obra No, It Is, recull sèries figuratives sobre pàgines de diccionaris, enciclopèdies i publicacions antigues, potser expressant l’esgotament de l’escriptura.

CD1260.December42012FlipbookdrawingsWilliamKentridge0012Una mostra de No, It Is de William Kentridge

D’altra banda, els avenços tecnològics han permès trobar i conservar originals com en el cas d’Emily Dickinson que escrivia, freqüentment, en paper fràgil. Fa uns mesos, se n’ha publicat un volum als EUA que, segons Chejfec, otorga valor pictòric a l’obra.

En el fons, en els últims trenta anys, ha augmentat l’estudi dels llibres, justament, quan entren en crisis, coexistint amb un culte a les llibreries, les biblioteques, les fotografies i les postals antigues. Fins i tot, hi ha baralles pels manuscrits personals. Segons l’escriptor argentí “el manuscrit produeix  nostàlgia, atrau pels seus atributs estètics.” En els formats digitals, l’aura es troba a la pantalla, en la tecnologia individual. Els arxius digitals prometen la duració de tot el que es fa en aquest format. A través de l’escriptura digital, però, també  es poden recuperar atributs de l’era predigital. De fet, els ebooks permetran anotacions manuscrites, reproduiran l’olor a tinta i, fins i tot, es convertiran en una espècie de fulls flexibles.


sergio-chejfecSergio Chejfec (Buenos Aires, 1956) és autor de narrativa i assaig. Ha viscut a Caracas entre 1990 i 2005; des d’aleshores viu a Nova York, on és professor del màster d’Escriptura creativa en espanyol a la New York University. Els seus quatre últims llibres publicats a Espanya per Candaya: Mis dos mundos, Baroni: un viaje, La experiencia dramática i Modo linterna. El seu bloc: parabolaanterior.wordpress.com

Al bloc de Chejfec es pot llegir l’original del seu puny i lletra, amb les correccions a la vista. “Para mi es una manera de ofrecer el original en el sentido plástico de la palabra. El dibujo de lo escrito. Ese dibujo, ya que es una actividad doble, guarda el tiempo en que ha sido compuesto. Algo así como el recuerdo o su estela. El manuscrito exhibido es documento desviado, ya que no corresponde a nada sino a sí mismo, y sin embargo atrae por el grado de incompletud o contingencia que tiene todo lo hecho con las manos, al contrario de lo escrito propiamente dicho, que postula naturalmente la fijación y la permanencia”. Prodavinci 

“El nen que vaig ser és l’home que sóc”

quev_01

Foto: Marcelo Bainain

Ahir, dijous 20 de juny, va tenir lloc a la biblioteca Antoni Pladevall i Font de Taradell (Osona), una xerrada titulada José Saramago: de la ceguesa a la lucidesa. Aquesta és una de les activitats programades dins del projecte “De biblioteca a biblioteca, de país a país: Taradell – Azambuja.” Francesc Ponsa, periodista i professor de la Universitat Pompeu Fabra, autor del llibre De la ceguesa a la lucidesa. La literatura d’idees de José Saramago (Prohom edicions, 2009), va ser l’encarregat de parlar de la trajectòria literària de l’autor portuguès. Per entendre l’obra de Saramago, Ponsa destaca quatre grans eixos: els orígens humils, el fet de ser autodidacte, el compromís polític i el personatge femení.

José Saramago (1922-2010) va néixer a la població d’Azinhaga, un poblet humil del Ribatejo portugués on, només arribar, destaca el local del Partit Comunista. De fet, aquests orígens i l’etapa de la infantesa van ésser sempre destacats pel mateix Saramago amb frases com: “El nen que vaig ser és l’home que sóc” o “Deixa’t emportar per l’infant que vas ser”. Aquesta última frase la trobem al llibre Petites memòries (2005) on explica la seva autobiografia fins als dotze anys perquè considera que és la infantesa la que marca decisivament el recorregut vital d’una persona. D’acord amb això, la primera frase del discurs que va pronunciar al rebre el Premi Nobel (1998) és molt significativa: “L’home més savi que he conegut mai no sabia ni llegir ni escriure”. S’estava referint al seu avi matern, Jerónimo Melrinho. També cal destacar la relació amb la seva mare, una dona dura i austera, poc afectuosa amb Saramago, potser per la mort del seu fill Francisco, però que va ser qui li va regalar el seu primer llibre, O Mistério de Moinho de J. Jefferson Farjeon.

Paradoxalment, tot i ser nomenat honoris causa per trenta-tres universitats d’arreu del món, no va estudiar mai a la universitat. Mentre es preparava per l’ofici de manyà a Lisboa, visitava la biblioteca pública del Palácio das Galveia a les nits. Allí va llegir autors com Gogol, Camoes, Marx, Pessoa, Kafka i Montaigne que van influir en la seva obra. Al 1947, va publicar la seva primera novel·la Tierra de pecado. Després va escriure la novel·la Claraboya que no va veure la llum fins l’any 2011 i ja no tornarà a publicar fins al 1977. Preguntat pel motiu pel qual havia deixat d’escriure, Saramago respon: “Senzillament no tenia res a dir i quan no es té res a dir el millor és callar”. Durant aquest període, va treballar en una companyia d’assegurances i, simultàniament, col·laborava com a periodista a Diário de Notícias del qual fou expulsat per motius polítics. També va fer de traductor, corrector i crític literari. Al 1991, la novel·la El Evangelio según Jesucristo causa una polèmica sense precedents a Portugal quan el govern veta la seva presentació al Premi Literari Europeu d’aquell any, al·legant que “ofèn als catòlics”. Saramago abandona Portugal i s’instal·la a l’illa de Lanzarote a les Illes Canàries.

Després del lliurament del premi Nobel, Ponsa creu que el nivell literari de Saramago decau, bàsicament, perquè es converteix en un escriptor global que està constantment viatjant i que ja no pot dedicar-se exclusivament a escriure. Coincidint amb l’entrega del Nobel es reforça la vessant més política de Saramago que no va deixar mai de mostrar públicament, sobretot denunciant injustícies socials. Fins i tot, molt malalt, visita l’activista saharaui Aminetu Haidar. Podeu llegir la carta que li va enviar Saramago aquí que és una mostra prou eloqüent del seu compromís polític. Un altre exemple molt representatiu d’aquest inconformisme és la frase que va pronunciar: “Cuando me muera, quiero que pongan en la lápida ‘Aquí yace José Saramago, indignado’. Primero, por estar muerto. Segundo, por no haber hecho todo lo que debía hacer”. Un compromís polític que, segons Ponsa, es reflecteix en aquesta literatura d’idees que caracteritza l’obra de Saramago i que, alhora, també apreciem en l’estil. Es tracta d’un estil revolucionari sense punts i apart on els diàlegs només es diferencien per l’ús de comes i majúscules i on la veu del narrador es barreja amb la dels personatges i la del propi lector. Aquesta particular manera de narrar neix amb la novel·la Levantado del suelo (1980) on Saramago vol plasmar la manera de parlar de la gent. Segons ell, “parlar és molt més creatiu que escriure”. D’altra banda, també hi ha una clara voluntat de donar veu a tots aquells que no han tingut mai l’oportunitat de parlar ni de ser escoltats.

Pel que fa al personatge femení a les seves novel·les, Ponsa ho relaciona directament amb la parella de Saramago, Pilar del Río. Va tenir l’ocasió de poder-se entrevistar amb tots dos i descriu a Pilar del Río com una dona vital i enèrgica, la persona que, realment, motivava a Saramago. El propi autor deia: “Si no fuese por Pilar me sentiría como un desierto” o “En mis novelas, el amor siempre es un amor posible.” De fet, els personatges femenins són fonamentals en les novel·les de Saramago com Blimunda al Memorial del Convento (1980) que té la facultat de veure a l’interior de les persones i les coses, Maria Magdalena a El Evangelio según Jesucristo, Lídia a El año de la muerte de Ricardo Reis (1984) o la dona del metge a Ensayo sobre la ceguera (1995) que és la persona clau per passar de la ceguesa cap a la lucidesa de l’home, del grup.

 De la ceguesa a la lucidesa

Precisament, Ensayo sobre la ceguera és un dels llibres d’enguany al club de lectura de la biblioteca de Taradell. En general, els assistents a aquest acte van coincidir que era una novel·la angoixant, salvatge, claustrofòbica, de dura crítica a l’ésser humà i amb un final obert que ja deixa entreveure la novel·la posterior Ensayo sobre la lucidez (2004). Aquesta temàtica de la ceguesa moral, l’autor la reprèn a La caverna (2000) [1], on explica com Cipriano Algor, terrissaire que viu en un entorn rural, haurà d’afrontar el canvi que suposa l’aparició d’un centre comercial que té el poder de decisió, el capital. Com diu el mateix autor portugués, “La caverna ha sido escrita para que la gente salga de la caverna.” Actualment, aquestes cavernes estarien representades per l’economia, pels centres comercials, pels mitjans de comunicació i pel consum. Aquest trajecte de la ceguesa a la lucidesa que proposa Saramago s’ha d’entendre com un viatge, una transició, una evolució personal, una metamorfosi. Actes lúcids serien l’acció directe del vot en blanc que planteja a Ensayo sobre la lucidez, la correcció històrica, períodes revolucionaris, la Revolució dels Clavells, l’antiglobalització, la crítica al capitalisme, la crítica a la religió i una altra construcció europea que explica al·legòricament a La balsa de piedra (1986).

 

“La consciencia moral, a la que tantos insensatos han ofendido y de la que muchos más han renegado, es cosa que existe y existió siempre, no ha sido un invento de los filósofos del Cuaternario, cuando el alma apenas era un proyecto confuso. Con la marcha de los tiempos, más las actividades derivadas de la convivencia y los intercambios genéticos, acabamos metiendo la consciencia en el color de la sangre y en la sal de las lágrimas, y, como si tanto fuera aún poco, hicimos de los ojos una especie de espejos vueltos hacia dentro, con el resultado, muchas veces, de que acaban mostrando sin reserva lo que estábamos tratando de negar con la boca.” José Saramago, Ensayo sobre la ceguera

 


[1] Recorda el mite de la caverna de Plató en què s’explica com unes persones presoneres en una caverna veuen a les parets reflectides les ombres del que hi ha darrera d’ells gràcies a la llum d’una foguera. Els objectes de fora de la caverna representen la realitat, les idees, mentre que les ombres en són les còpies imperfectes, les coses del món tangible.