Estimar

20180525_1549181744151983.jpgEstimar no és enamorar-se
no és posseir
no és sentir gelosia,
estimar és acompanyar
és compartir un projecte
és riure plegats
és crear un lloc
són dos minuts robats de carícies i petons.

Per estimar les persones, les petites coses, els animals, els paisatges i el món, estimem-nos. Només qui s’estima senzillament pot donar amor. Qui es decideixi a estimar que endreci balances, filtres, límits i mesures.

Estimar és saber-se comunicar, expressar un malestar i respirar profundament per salvar l’obstacle encara que sigui a saltirons. Però estimar també és saber dir el que agrada i fa feliç amb un gran somriure. Callar és, sovint, el dard letal de l’amor. El silenci queda reservat a la mirada profunda, a la cerca de complicitat, als gestos d’afecte. És clar que pot dir més una mirada que totes les paraules, i el pitjor que pot passar és que siguin missatges contradictoris. Aleshores, l’amor es gira en contra perquè no hi pot haver amor veritable sense sinceritat.

L’amor, com la vida, hauria de ser modelable i transformable. Obrir els porticons, ventilar la casa, deixar entrar la llum, encendre una espelma, posar una flor damunt del moble, regalar-se una presa de xocolata, fer un brindis i llençar serpentines són actes necessaris. De tant en tant, cal fer neteja i festa major.

Per continuar estimant i, a vegades, salvar l’amor, s’ha de fer com qui té cura d’un malalt, amb molta paciència i dedicació. I si malgrat intentar-ho i reintentar-ho, l’amor s’encalla, es bloqueja, es desconnecta o entra en fase terminal, estimar és també deixar marxar, tenir molt coratge, cuidar-se, lluitar i, finalment, buscar noves direccions que la Terra és gran i el nostre temps, limitat. No ens encaparrem amb culpes, perquès i explicacions: quan alguna cosa ha de passar, passa.  Podem veure el got mig buit o mig ple, però mentre vivim i tenim salut sempre, sempre surt el Sol i neixen noves rutes.

Estimar és ser agraïts. Estimar és perdonar-nos i perdonar. Estimar és ser generós. Estimar també és fer del món un indret més just, respectuós i humà. Estimar és un verb tan ampli! Estimar és olorar la rosa de la fotografia i pensar que el dia és meravellós pel perfum deliciós que fa. Ens hem d’esforçar a estimar més i millor. Estimar ho és tot. Ja ho cantava John Paul Young, Love Is In The Air.

L’home que pentinava el gos

Foto trobada a la xarxa
Foto trobada a la xarxa

Entre cartons i mantes, arraconats al costat d’un edifici o dins d’un caixer, els sense sostre d’una ciutat busquen recer per passar la nit. Persones amb la seva història que es veuen abocades a viure al carrer. Aquell vespre no hi era la senyora de mirada malalta que vaig veure pixar en una petita plaça. Però com ella, totes i tots ocupen els marges d’una societat que no es preocupa suficientment pels sense llar.

No sé si algú de vosaltres s’ha sentit, en algun moment de la seva vida, al marge, sol o sola, amb problemes econòmics o personals, tristos o tristes, malalts o malaltes, i veient-ho tot fosc sense trobar una solució o un bri de llum. Us heu preguntat què us podria haver passat sense tenir l’ajuda de familiars o d’amics? Sovint, ens creiem que a nosaltres no ens pot passar. També, a vegades, ens sembla que no haguem de morir mai… Però sapigueu que som vulnerables i que ens morirem.

Mentre em venien al cap tots aquests pensaments, mentre observava el meu voltant i em dirigia a agafar un tren que m’aproparia al meu llit confortable, vaig creuar-me amb la mirada d’un gos. Tapadet amb una manta, un home li pentinava els pèls del caparró amb una tendresa que em va emocionar. Tots dos fent-se companyia a punt per compartir la nit al carrer. No, no en tinc cap imatge… No cal fotografiar-ho ni etiquetar-ho tot ni fer tant soroll. Fou amor, fou bonic, fou humà, i amb això n’hi ha prou. De l’home que pentinava el gos, en vaig aprendre molt.

Recomençar

Foto trobada a la xarxa. Desconec l’autor.

Pas a pas, sense remor, t’endinses i t’acostumes a la solitud. T’agrada pensar que és com una espiga de cugula a la que t’apropes i et fa pessigolles. Demà, cremaràs a la foguera els mals, les culpes, els errors i veuràs, a plena llum del dia, com fumegen. Cruixiran les fulles seques, les restes de l’ahir, i cada guspira serà un alliberament. Deixaràs el foc encès, sentiràs l’aigua que corre i tancaràs les portes del passat. Com qui no ha viscut, recomences gairebé en tot. Ja pot trontollar la Terra que, a tu, la vida se t’obre als peus. I saps què? Ets lliure per canviar de ciutat, de país; lliure per estimar; lliure per parir poemes, somnis, idees, compromisos, tendreses, delicadeses i dolçors. Tens dret a fer i a desfer, a equivocar-te, a caure i a aixecar-te, a ser qui vulguis ser. És el balanceig feliç i rialler d’aquell gronxador de fusta i cordes lligat a la pallissa. Te’n recordes? Així, com aquella nena que vivia i viu des del cor.

Carta a un tu desconegut II

DSC_0495.jpg

Estimat amic,

Amb el pas del temps, ens carreguem de vivències de tot tipus. En algun moment, és necessari fer una parada i descarregar la motxilla. Ara que venen festes, ara que s’acaba l’any, pot ser un bon moment per fer-ho amb l’ajuda de la fredor de l’hivern. Hem d’aprendre a deixar anar allò que ens fa mal, allò que ja no ens aporta res; saber el que necessitem, el que volem. L’important no és el que perdem sinó el que tenim i, més encara, el que som. Així que alliberem-nos de càrregues innecessàries i fem camí, cadascú el seu, ja sigui més lineal, amb més revolts, amb pujades i baixades, amb bifurcacions… Mil direccions!

Estimem qui som, estimem a les persones, foragitem els rancors, estimem la vida i estimem les nostres morts perquè gràcies a elles també som qui som. Demà s’aixecarà un nou dia, començarem de nou, naixeran noves oportunitats, noves llums. Sentim-nos afortunats de viure, lluitem per viure la nostra vida tal com ens agradaria i fem-ho amb un somriure i, sabent, com diria el poeta, “que tot està per fer i tot és possible”.

Gaudeix de les festes!

Una abraçada,

M.

La Lluna, la nena i la dona

Quan era una nena, recordo que m’assentava damunt d’un pilot de grava que servia al meu pare per arreglar els camins de la casa de pagès. Aquella acumulació de trossos petits de pedra em semblava alta i sempre pensava que era una muntanya que havia d’escalar. Llibreta i llapis a la mà, assentada a la meva singular muntanya, un dia li vaig escriure un poema a la Lluna. Segurament, és el primer poema que vaig escriure i no l’he conservat. El que si recordo és que veia la Lluna amb ulls i un nas punxegut. Sovint, quan la miro, penso en la nena i d’on devia sorgir tota aquella imaginació. La nena va créixer i, en algun punt del camí, les lletres i la dona es van separar. Quan fa pocs anys ens vam retrobar, vaig comprendre que l’escriptura i les lletres m’estaven ajudant a recuperar-me a mi mateixa. Davant de la Lluna, vam pactar que no ens separaríem mai més. Sense elles es perdien els contes que m’explicava la meva iaia, es perdia el treball sobre Tirant lo Blanc que va enorgullir la meva mestra, es perdia la nena i es perdia la dona. Ara, totes confabulades, ens abracem a les paraules i a la vida.

‘El hacedor de marionetas’ i d’altres històries

10897810_1605086683054875_1078290948671477801_nWe are such stuff as dreams are made on, and our little life is rounded with a sleep.
William Shakespeare, The Tempest

Sentir que, cada vegada, que tornes a casa, aquesta casa ja no ho és tant perquè ets una mica d’aquí, una mica d’allà, ets de tot arreu i no ets d’enlloc, alhora. Aquesta és la meva vida, la meva petita història, la meva ficció que s’entrellaça amb una altra ficció, la d’un palau de cristall on em vaig sentir acollida per ‘El hacedor de marionetas’.

1454745_1605493139680896_3042357859657351064_n

Qui és o què és ‘El hacedor de marionetas’? Un ritme, una dona adormida, un vaixell navegant, una cantant d’òpera, un pianista, un cavall, un senyor dibuixant, llibres, làmines, objectes… Una dona de carn i ossos entremig de titelles mig construïts i d’altres en acció dins d’una roulotte. La quietud versus el moviment. L’emplaçament és fantàstic: el Palacio de Cristal al Parque del Retiro a Madrid. Una joia dins d’una altra joia.

IMG_2886‘El hacedor de marionetas’, instal·lació de Janet Cardiff i George Bures Miller Palacio de Cristal del Retiro.

La instal·lació de Janet Cardiff i Georges Bures Miller conjuga amb senzillesa multitud d’elements entre sons d’un avió, una melodia de Txaikovski i un murmuri femení a través d’uns altaveus giratoris que sobresurten de la roulotte juntament amb un paraigües com si es tractés d’un ratpenat que controla tota l’escena. Significat? El pas del temps, la creació incessant, la vida com a somni, el moviment? Fins i tot, ens pot fer recordar ‘El sueño de la razón produce monstruos’ de Goya.

índiceGravat ‘El sueño de la razón produce monstruos’ de la sèrie ‘Los caprichos’ (1799) de Goya

Potser algun d’aquests significats, potser d’altres. Sense dubte, el més important en aquesta obra és l’experiència, l’atmosfera que t’atrapa i t’hipnotitza, que et convida a tafanejar, observar i ser un voyeur.

10891815_1605495456347331_1784973858300779200_nInterior de la roulotte amb la dona adormida al fons

Formar part d’una fantasia, la del hacedor de marionetas o la de la vida. Viatjar, somiar, deixar-se seduir, ser nòmada i imprevisible.

‘Caminante no hay camino

 10397815_1604416659788544_3051366333597753312_n BNE, Madrid

Conferències, utopies i camins

Com trobar un fil conductor, un nexe entre els seminaris i les conferències a les que he assistit aquest any? I, si, ho puc unir perquè, per a mi, cadascuna de les xerrades ha estat un batec de vida, una ocasió per passar-m’ho bé i d’aprendre moltíssim. Ja formen part d’una nova etapa que vaig iniciar, una etapa amb més ganes de viure que mai. Ara, els  rostres, les paraules són com ombres que, avui, quan repasso els apunts i escric aquestes línies, em persegueixen invisibles, però ben presents.

otra_galaxia_arissaEl perseguit d’Antoni Arissa

Connectar, també, tots aquests col·loquis a través d’una paraula que m’agrada especialment: utopia. Utopia la d’arribar al nivell de coneixement i saviesa del catedràtic de filosofia Miguel Morey (Macba, 5-7 maig). Va ser un plaer escoltar-lo parlar de Nietzsche. El filòsof com a artista. Utopia la de l’escriptor i orador poètic Gonçalo M. Tavares (Cccb, 12 maig) recol·locant l’home al centre del món amb una frase que recordo especialment: “Si ho quantifiquem tot, destruïm les bases de l’humanisme”. Utopia la meva, la de voler penetrar totalment en el pensament de George Didi-Huberman, historiador de l’art i assagista (Macba, 20-22 octubre) en el seminari L’emoció no diu “jo”. Una emoció entesa com a potència, com a moviment, fora del jo perquè l’emoció no és del jo sinó de l’esdeveniment. Didi-Huberman està interessat en la imatge com a gest, com a eina de treball o de joc.

1El poble hmong que es va amagar als boscos de la frontera entre Laos i Vietnam i que va patir un genocidi brutal rebent el periodista Blenkinsop al cor de la jungla (1975) amb gestos d’imploració perquè només els queda expressar el dolor.

De la crisi de la utopia en va parlar el catedràtic de Filosofia Contemporània Manuel Cruz dins del marc del Festival de Filosofia Barcelona Pensa (Llibreria + Bernat, 19 novembre), tot dient que les utopies en la política actual “ocupen un lloc neutre, indiferent i que no mobilitzen a res”. I el doctor, crític i teòric literari, Fredric Jameson, va fer una conferència sobre la utopia avui (Cccb, 3 desembre), una classe magistral al més pur estil americà, plantejant la substitució de l’estat de dret constitucional-liberal per una democràcia militar. Un desafiament psicològic en què calia entendre més la utopia com a forma que com a contingut i que comunicava directament amb la seva frase cèlebre: “És més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme”.

Utopia la del seminari L’altre costat de l’avantguarda: estètica i dissidència política en l’art del segle XX (Macba, 12-13 desembre). Darrere d’aquest títol, Beatriz Preciado, filòsofa i comissària de l’exposició del Macba La passió segons Carol Rama va parlar, precisament, d’aquesta artista italiana invisibilitzada durant tants anys. Davant d’una figura tan singular i d’una obra tan extensa i complexa en significats, potser és impossible que les nocions historiogràfiques actuals ens serveixin per entendre el seu treball. “Realment estem preparats per tal que aquesta obra sigui la nostra contemporània?”

índice1   Una appassionata de Carol Rama

I utopia la del seminari Descolonitzar el museu (Macba, 27-29 novembre). Em va agradar conèixer l’experiència de Clémentine Deliss, directora del Weltkulturen Museum de Frankfurt que  combina la gestió de l’etnografia del passat amb les pràctiques artístiques actuals de manera que s’ha d’enfrontar a les visions més conservadores de la gestió dels museus.

deliseInterior del Weltkulturen Museum

Com va dir l’activista boliviana María Galindo, “no és possible descolonitzar sense despatriarcalitzar  i per despatriarcalitzar cal descolonitzar (…) És un horitzó, una utopia, un impossible (…) però necessitem les utopies.”

Sí, com diu l’escriptor i periodista Eduardo Galeano:

La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. ¿Entonces para que sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar.” 

Imagen 501 

Caminar i caminar perquè com va escriure el filòsof Michel de Montaigne:

“El món no és més que una escola de recerca. No importa qui assolirà l’objectiu, sinó qui farà les més belles curses.”