I cada vida era un flor que hem deixat morir

immigrants 1.jpg
Foto: periódico Síntesis
Mare nostro che non sei nei cieli
all’alba sei colore del frumento
al tramonto dell’uva di vendemmia,
Ti abbiamo seminato di annegati
più di qualunque età delle tempeste
tu sei più giusto della terra ferma
pure quando sollevi onde a muraglia
poi le abbassi a tappeto
Custodisci le vite, le visite cadute
come foglie sul viale
Fai da autunno per loro
da carezza, da abbraccio, da bacio in fronte

di padre e madre prima di partire

Erri De Luca

L’aparador anuncia descomptes i rebaixes. Comprem roba, desitjos i insconsciència. A la Mediterrània estem de vacances i gaudirem de les platges, del sol i del descans merescut. A alguns quilòmetres mar endins, cada dia, moren infants, homes i dones. Des de l’inici de l’any, 1000 morts. Darrera de la xifra, noms, vides.

Molt trist que el capitalisme compri la voluntat, que hi hagi persones traficant amb armes, drogues, diners i vides. Al club Bilderberg maneguen els preus i a nosaltres. Cada vegada hi ha més persones que queden al marge d’aquest capitalisme salvatge que hem integrat als mòbils i a la quotidianitat. Com diu Hans Magnus Enzensberger a La gran migración, El forastero será tanto más forastero cuanto más pobre sea. Dic i, creieu-me que em costa dir-ho perquè crec en la bondat i en la bellesa de les persones, que hi ha indiferència, hi ha maldat i persones sense cor, polítics que hauríem de foragitar dels llocs que ocupen i polítiques immigratòries d’una inhumanitat que no puc qualificar. Menys mal que hi ha ONG que fan tot el que poden, menys mal que hi ha persones disposades a acollir, menys mal que hi ha metges com Pietro Bartolo a l’illa de Lampedusa. De la seva boca, he escoltat de les històries més tristes que, segurament, escoltaré mai. No les puc escriure, em fan massa mal. Segons ell, cal denunciar, explicar, no callar i és el que intento fer amb aquesta nova entrada al blog.

Sabem, però, que la solució passa per fer polítiques als països d’origen i per la pèrdua de la posició privilegiada del món occidental. Passa per la caiguda de la dictadura del capital i el retorn als valors humanistes. Passa per l’acceptació de l’altre com una persona igual a nosaltres. Passa per acabar de veure la diferència com una amenaça. Passa per establir ponts de diàleg. Passa per apreciar el món com un tot que pertany a totes i a tots. A mi ni la vida ni ningú m’han demostrat que hi hagi res més important que la vida de les persones i ajudar a aquelles que són més vulnerables i pateixen injustícies. I com n’és de gratificant poder millorar la vida d’algú…

Intel·lectuals, gent de lletres, on sou? Polítics amb ètica, existiu? Enyoro Saramago, cal escoltar-lo. Agraeixo la veu combativa d’Erri De Luca. Despertem, reaccionem, no ens conformem amb un món que permet morir a persones enmig de la mar i tantes i tantes altres vulneracions dels drets humans. Podríem ser nosaltres, però hem tingut la sort de néixer a Europa. Només la nostra veu pot fer trontollar aquest sistema pervers. Aquesta és l’autèntica democràcia: actuar davant del que creiem injust i immoral. prendre’n consciència i lluitar diàriament. D’altres instàncies, poc en podem esperar.

I cada vida era una flor que hem deixat morir…

S’alça un dia radiant d’estiu

IMG_6592a.jpg

S’alça un dia radiant d’estiu, a la plaça del poble, m’entretinc acariciant un gat blanc i negre. Avui, porto un vestit que deixa entreveure el meu cos lliure de criteris superficials i líquids. Un dia algú em va dir que li agradaven les noies fitness i que ja em canviaria. Com una frase premonitòria, no vaig ser fitness i aquell algú ja no hi és. La nena de la veïna s’apropa i l’agafo en braços. És dolça i em fa petons i jo li’n faig. Algú em va dir que havia de tenir fills, algú altre em va dir que era una necessitat biològica de les dones. En tot cas, una opció i una decisió, res d’imposicions de cap tipus. Potser m’hagués agradat, però a la vida va com va i, bé, mai se sap del tot els rumbs que ens esperen.

Hi soc jo, aquesta que escriu tot això i viu, és a dir, jo, els altres i les coses. Com ara, que pico l’ullet al meu tiet. Aquell si que va ser un amor bonic i incondicional perquè els grans amors no sempre són els de parella. Potser ens fa falta obrir el balcó i veure més enllà de les bombolles que ens relatem i ens relaten. L’altre dia escoltava un poema de Mary Oliver. En uns versos diu que al món hi ha molt per plorar i molt per admirar. I tant! Molt per descobrir, meravellar, aprendre, desaprendre, guarir.

Cal llençar-se a la vida defensant unes idees i expressant el que cadascú li batega a dins amb respecte cap a d’altres punts de vista, opinions i sentiments. La pedagogia és necessària. Cal fer-ho des del nostre modest tros de vida i deixar missatges constructius i creatius als altres i al món. Sempre penso que tot el que fem té alguna repercussió a l’Univers. Segur que, sovint, s’enfada amb nosaltres… O sigui que la por no és una bona aliada i si ens posem cara a cara amb la mort i no l’amaguem darrere de vidres de ficció, la por té sentit? Por a què? Al fracàs? Al dolor? A la vida es plora i es riu. Cada any pel maig floreix el lilà i només per això ja val la pena viure.

Estimar

20180525_1549181744151983.jpgEstimar no és enamorar-se
no és posseir
no és sentir gelosia,
estimar és acompanyar
és compartir un projecte
és riure plegats
és crear un lloc
són dos minuts robats de carícies i petons.

Per estimar les persones, les petites coses, els animals, els paisatges i el món, estimem-nos. Només qui s’estima senzillament pot donar amor. Qui es decideixi a estimar que endreci balances, filtres, límits i mesures.

Estimar és saber-se comunicar, expressar un malestar i respirar profundament per salvar l’obstacle encara que sigui a saltirons. Però estimar també és saber dir el que agrada i fa feliç amb un gran somriure. Callar és, sovint, el dard letal de l’amor. El silenci queda reservat a la mirada profunda, a la cerca de complicitat, als gestos d’afecte. És clar que pot dir més una mirada que totes les paraules, i el pitjor que pot passar és que siguin missatges contradictoris. Aleshores, l’amor es gira en contra perquè no hi pot haver amor veritable sense sinceritat.

L’amor, com la vida, hauria de ser modelable i transformable. Obrir els porticons, ventilar la casa, deixar entrar la llum, encendre una espelma, posar una flor damunt del moble, regalar-se una presa de xocolata, fer un brindis i llençar serpentines són actes necessaris. De tant en tant, cal fer neteja i festa major.

Per continuar estimant i, a vegades, salvar l’amor, s’ha de fer com qui té cura d’un malalt, amb molta paciència i dedicació. I si malgrat intentar-ho i reintentar-ho, l’amor s’encalla, es bloqueja, es desconnecta o entra en fase terminal, estimar és també deixar marxar, tenir molt coratge, cuidar-se, lluitar i, finalment, buscar noves direccions que la Terra és gran i el nostre temps, limitat. No ens encaparrem amb culpes, perquès i explicacions: quan alguna cosa ha de passar, passa.  Podem veure el got mig buit o mig ple, però mentre vivim i tenim salut sempre, sempre surt el Sol i neixen noves rutes.

Estimar és ser agraïts. Estimar és perdonar-nos i perdonar. Estimar és ser generós. Estimar també és fer del món un indret més just, respectuós i humà. Estimar és un verb tan ampli! Estimar és olorar la rosa de la fotografia i pensar que el dia és meravellós pel perfum deliciós que fa. Ens hem d’esforçar a estimar més i millor. Estimar ho és tot. Ja ho cantava John Paul Young, Love Is In The Air.

L’home que pentinava el gos

Foto trobada a la xarxa
Foto trobada a la xarxa

Entre cartons i mantes, arraconats al costat d’un edifici o dins d’un caixer, els sense sostre d’una ciutat busquen recer per passar la nit. Persones amb la seva història que es veuen abocades a viure al carrer. Aquell vespre no hi era la senyora de mirada malalta que vaig veure pixar en una petita plaça. Però com ella, totes i tots ocupen els marges d’una societat que no es preocupa suficientment pels sense llar.

No sé si algú de vosaltres s’ha sentit, en algun moment de la seva vida, al marge, sol o sola, amb problemes econòmics o personals, tristos o tristes, malalts o malaltes, i veient-ho tot fosc sense trobar una solució o un bri de llum. Us heu preguntat què us podria haver passat sense tenir l’ajuda de familiars o d’amics? Sovint, ens creiem que a nosaltres no ens pot passar. També, a vegades, ens sembla que no haguem de morir mai… Però sapigueu que som vulnerables i que ens morirem.

Mentre em venien al cap tots aquests pensaments, mentre observava el meu voltant i em dirigia a agafar un tren que m’aproparia al meu llit confortable, vaig creuar-me amb la mirada d’un gos. Tapadet amb una manta, un home li pentinava els pèls del caparró amb una tendresa que em va emocionar. Tots dos fent-se companyia a punt per compartir la nit al carrer. No, no en tinc cap imatge… No cal fotografiar-ho ni etiquetar-ho tot ni fer tant soroll. Fou amor, fou bonic, fou humà, i amb això n’hi ha prou. De l’home que pentinava el gos, en vaig aprendre molt.

Recomençar

Foto trobada a la xarxa. Desconec l’autor.

Pas a pas, sense remor, t’endinses i t’acostumes a la solitud. T’agrada pensar que és com una espiga de cugula a la que t’apropes i et fa pessigolles. Demà, cremaràs a la foguera els mals, les culpes, els errors i veuràs, a plena llum del dia, com fumegen. Cruixiran les fulles seques, les restes de l’ahir, i cada guspira serà un alliberament. Deixaràs el foc encès, sentiràs l’aigua que corre i tancaràs les portes del passat. Com qui no ha viscut, recomences gairebé en tot. Ja pot trontollar la Terra que, a tu, la vida se t’obre als peus. I saps què? Ets lliure per canviar de ciutat, de país; lliure per estimar; lliure per parir poemes, somnis, idees, compromisos, tendreses, delicadeses i dolçors. Tens dret a fer i a desfer, a equivocar-te, a caure i a aixecar-te, a ser qui vulguis ser. És el balanceig feliç i rialler d’aquell gronxador de fusta i cordes lligat a la pallissa. Te’n recordes? Així, com aquella nena que vivia i viu des del cor.

Carta a un tu desconegut II

DSC_0495.jpg

Estimat amic,

Amb el pas del temps, ens carreguem de vivències de tot tipus. En algun moment, és necessari fer una parada i descarregar la motxilla. Ara que venen festes, ara que s’acaba l’any, pot ser un bon moment per fer-ho amb l’ajuda de la fredor de l’hivern. Hem d’aprendre a deixar anar allò que ens fa mal, allò que ja no ens aporta res; saber el que necessitem, el que volem. L’important no és el que perdem sinó el que tenim i, més encara, el que som. Així que alliberem-nos de càrregues innecessàries i fem camí, cadascú el seu, ja sigui més lineal, amb més revolts, amb pujades i baixades, amb bifurcacions… Mil direccions!

Estimem qui som, estimem a les persones, foragitem els rancors, estimem la vida i estimem les nostres morts perquè gràcies a elles també som qui som. Demà s’aixecarà un nou dia, començarem de nou, naixeran noves oportunitats, noves llums. Sentim-nos afortunats de viure, lluitem per viure la nostra vida tal com ens agradaria i fem-ho amb un somriure i, sabent, com diria el poeta, “que tot està per fer i tot és possible”.

Gaudeix de les festes!

Una abraçada,

M.

La Lluna, la nena i la dona

Quan era una nena, recordo que m’assentava damunt d’un pilot de grava que servia al meu pare per arreglar els camins de la casa de pagès. Aquella acumulació de trossos petits de pedra em semblava alta i sempre pensava que era una muntanya que havia d’escalar. Llibreta i llapis a la mà, assentada a la meva singular muntanya, un dia li vaig escriure un poema a la Lluna. Segurament, és el primer poema que vaig escriure i no l’he conservat. El que si recordo és que veia la Lluna amb ulls i un nas punxegut. Sovint, quan la miro, penso en la nena i d’on devia sorgir tota aquella imaginació. La nena va créixer i, en algun punt del camí, les lletres i la dona es van separar. Quan fa pocs anys ens vam retrobar, vaig comprendre que l’escriptura i les lletres m’estaven ajudant a recuperar-me a mi mateixa. Davant de la Lluna, vam pactar que no ens separaríem mai més. Sense elles es perdien els contes que m’explicava la meva iaia, es perdia el treball sobre Tirant lo Blanc que va enorgullir la meva mestra, es perdia la nena i es perdia la dona. Ara, totes confabulades, ens abracem a les paraules i a la vida.