“El nen que vaig ser és l’home que sóc”

quev_01

Foto: Marcelo Bainain

Ahir, dijous 20 de juny, va tenir lloc a la biblioteca Antoni Pladevall i Font de Taradell (Osona), una xerrada titulada José Saramago: de la ceguesa a la lucidesa. Aquesta és una de les activitats programades dins del projecte “De biblioteca a biblioteca, de país a país: Taradell – Azambuja.” Francesc Ponsa, periodista i professor de la Universitat Pompeu Fabra, autor del llibre De la ceguesa a la lucidesa. La literatura d’idees de José Saramago (Prohom edicions, 2009), va ser l’encarregat de parlar de la trajectòria literària de l’autor portuguès. Per entendre l’obra de Saramago, Ponsa destaca quatre grans eixos: els orígens humils, el fet de ser autodidacte, el compromís polític i el personatge femení.

José Saramago (1922-2010) va néixer a la població d’Azinhaga, un poblet humil del Ribatejo portugués on, només arribar, destaca el local del Partit Comunista. De fet, aquests orígens i l’etapa de la infantesa van ésser sempre destacats pel mateix Saramago amb frases com: “El nen que vaig ser és l’home que sóc” o “Deixa’t emportar per l’infant que vas ser”. Aquesta última frase la trobem al llibre Petites memòries (2005) on explica la seva autobiografia fins als dotze anys perquè considera que és la infantesa la que marca decisivament el recorregut vital d’una persona. D’acord amb això, la primera frase del discurs que va pronunciar al rebre el Premi Nobel (1998) és molt significativa: “L’home més savi que he conegut mai no sabia ni llegir ni escriure”. S’estava referint al seu avi matern, Jerónimo Melrinho. També cal destacar la relació amb la seva mare, una dona dura i austera, poc afectuosa amb Saramago, potser per la mort del seu fill Francisco, però que va ser qui li va regalar el seu primer llibre, O Mistério de Moinho de J. Jefferson Farjeon.

Paradoxalment, tot i ser nomenat honoris causa per trenta-tres universitats d’arreu del món, no va estudiar mai a la universitat. Mentre es preparava per l’ofici de manyà a Lisboa, visitava la biblioteca pública del Palácio das Galveia a les nits. Allí va llegir autors com Gogol, Camoes, Marx, Pessoa, Kafka i Montaigne que van influir en la seva obra. Al 1947, va publicar la seva primera novel·la Tierra de pecado. Després va escriure la novel·la Claraboya que no va veure la llum fins l’any 2011 i ja no tornarà a publicar fins al 1977. Preguntat pel motiu pel qual havia deixat d’escriure, Saramago respon: “Senzillament no tenia res a dir i quan no es té res a dir el millor és callar”. Durant aquest període, va treballar en una companyia d’assegurances i, simultàniament, col·laborava com a periodista a Diário de Notícias del qual fou expulsat per motius polítics. També va fer de traductor, corrector i crític literari. Al 1991, la novel·la El Evangelio según Jesucristo causa una polèmica sense precedents a Portugal quan el govern veta la seva presentació al Premi Literari Europeu d’aquell any, al·legant que “ofèn als catòlics”. Saramago abandona Portugal i s’instal·la a l’illa de Lanzarote a les Illes Canàries.

Després del lliurament del premi Nobel, Ponsa creu que el nivell literari de Saramago decau, bàsicament, perquè es converteix en un escriptor global que està constantment viatjant i que ja no pot dedicar-se exclusivament a escriure. Coincidint amb l’entrega del Nobel es reforça la vessant més política de Saramago que no va deixar mai de mostrar públicament, sobretot denunciant injustícies socials. Fins i tot, molt malalt, visita l’activista saharaui Aminetu Haidar. Podeu llegir la carta que li va enviar Saramago aquí que és una mostra prou eloqüent del seu compromís polític. Un altre exemple molt representatiu d’aquest inconformisme és la frase que va pronunciar: “Cuando me muera, quiero que pongan en la lápida ‘Aquí yace José Saramago, indignado’. Primero, por estar muerto. Segundo, por no haber hecho todo lo que debía hacer”. Un compromís polític que, segons Ponsa, es reflecteix en aquesta literatura d’idees que caracteritza l’obra de Saramago i que, alhora, també apreciem en l’estil. Es tracta d’un estil revolucionari sense punts i apart on els diàlegs només es diferencien per l’ús de comes i majúscules i on la veu del narrador es barreja amb la dels personatges i la del propi lector. Aquesta particular manera de narrar neix amb la novel·la Levantado del suelo (1980) on Saramago vol plasmar la manera de parlar de la gent. Segons ell, “parlar és molt més creatiu que escriure”. D’altra banda, també hi ha una clara voluntat de donar veu a tots aquells que no han tingut mai l’oportunitat de parlar ni de ser escoltats.

Pel que fa al personatge femení a les seves novel·les, Ponsa ho relaciona directament amb la parella de Saramago, Pilar del Río. Va tenir l’ocasió de poder-se entrevistar amb tots dos i descriu a Pilar del Río com una dona vital i enèrgica, la persona que, realment, motivava a Saramago. El propi autor deia: “Si no fuese por Pilar me sentiría como un desierto” o “En mis novelas, el amor siempre es un amor posible.” De fet, els personatges femenins són fonamentals en les novel·les de Saramago com Blimunda al Memorial del Convento (1980) que té la facultat de veure a l’interior de les persones i les coses, Maria Magdalena a El Evangelio según Jesucristo, Lídia a El año de la muerte de Ricardo Reis (1984) o la dona del metge a Ensayo sobre la ceguera (1995) que és la persona clau per passar de la ceguesa cap a la lucidesa de l’home, del grup.

 De la ceguesa a la lucidesa

Precisament, Ensayo sobre la ceguera és un dels llibres d’enguany al club de lectura de la biblioteca de Taradell. En general, els assistents a aquest acte van coincidir que era una novel·la angoixant, salvatge, claustrofòbica, de dura crítica a l’ésser humà i amb un final obert que ja deixa entreveure la novel·la posterior Ensayo sobre la lucidez (2004). Aquesta temàtica de la ceguesa moral, l’autor la reprèn a La caverna (2000) [1], on explica com Cipriano Algor, terrissaire que viu en un entorn rural, haurà d’afrontar el canvi que suposa l’aparició d’un centre comercial que té el poder de decisió, el capital. Com diu el mateix autor portugués, “La caverna ha sido escrita para que la gente salga de la caverna.” Actualment, aquestes cavernes estarien representades per l’economia, pels centres comercials, pels mitjans de comunicació i pel consum. Aquest trajecte de la ceguesa a la lucidesa que proposa Saramago s’ha d’entendre com un viatge, una transició, una evolució personal, una metamorfosi. Actes lúcids serien l’acció directe del vot en blanc que planteja a Ensayo sobre la lucidez, la correcció històrica, períodes revolucionaris, la Revolució dels Clavells, l’antiglobalització, la crítica al capitalisme, la crítica a la religió i una altra construcció europea que explica al·legòricament a La balsa de piedra (1986).

 

“La consciencia moral, a la que tantos insensatos han ofendido y de la que muchos más han renegado, es cosa que existe y existió siempre, no ha sido un invento de los filósofos del Cuaternario, cuando el alma apenas era un proyecto confuso. Con la marcha de los tiempos, más las actividades derivadas de la convivencia y los intercambios genéticos, acabamos metiendo la consciencia en el color de la sangre y en la sal de las lágrimas, y, como si tanto fuera aún poco, hicimos de los ojos una especie de espejos vueltos hacia dentro, con el resultado, muchas veces, de que acaban mostrando sin reserva lo que estábamos tratando de negar con la boca.” José Saramago, Ensayo sobre la ceguera

 


[1] Recorda el mite de la caverna de Plató en què s’explica com unes persones presoneres en una caverna veuen a les parets reflectides les ombres del que hi ha darrera d’ells gràcies a la llum d’una foguera. Els objectes de fora de la caverna representen la realitat, les idees, mentre que les ombres en són les còpies imperfectes, les coses del món tangible.