Estimar

20180525_1549181744151983.jpgEstimar no és enamorar-se
no és posseir
no és sentir gelosia,
estimar és acompanyar
és compartir un projecte
és riure plegats
és crear un lloc
són dos minuts robats de carícies i petons.

Per estimar les persones, les petites coses, els animals, els paisatges i el món, estimem-nos. Només qui s’estima senzillament pot donar amor. Qui es decideixi a estimar que endreci balances, filtres, límits i mesures.

Estimar és saber-se comunicar, expressar un malestar i respirar profundament per salvar l’obstacle encara que sigui a saltirons. Però estimar també és saber dir el que agrada i fa feliç amb un gran somriure. Callar és, sovint, el dard letal de l’amor. El silenci queda reservat a la mirada profunda, a la cerca de complicitat, als gestos d’afecte. És clar que pot dir més una mirada que totes les paraules, i el pitjor que pot passar és que siguin missatges contradictoris. Aleshores, l’amor es gira en contra perquè no hi pot haver amor veritable sense sinceritat.

L’amor, com la vida, hauria de ser modelable i transformable. Obrir els porticons, ventilar la casa, deixar entrar la llum, encendre una espelma, posar una flor damunt del moble, regalar-se una presa de xocolata, fer un brindis i llençar serpentines són actes necessaris. De tant en tant, cal fer neteja i festa major.

Per continuar estimant i, a vegades, salvar l’amor, s’ha de fer com qui té cura d’un malalt, amb molta paciència i dedicació. I si malgrat intentar-ho i reintentar-ho, l’amor s’encalla, es bloqueja, es desconnecta o entra en fase terminal, estimar és també deixar marxar, tenir molt coratge, cuidar-se, lluitar i, finalment, buscar noves direccions que la Terra és gran i el nostre temps, limitat. No ens encaparrem amb culpes, perquès i explicacions: quan alguna cosa ha de passar, passa.  Podem veure el got mig buit o mig ple, però mentre vivim i tenim salut sempre, sempre surt el Sol i neixen noves rutes.

Estimar és ser agraïts. Estimar és perdonar-nos i perdonar. Estimar és ser generós. Estimar també és fer del món un indret més just, respectuós i humà. Estimar és un verb tan ampli! Estimar és olorar la rosa de la fotografia i pensar que el dia és meravellós pel perfum deliciós que fa. Ens hem d’esforçar a estimar més i millor. Estimar ho és tot. Ja ho cantava John Paul Young, Love Is In The Air.

Recomençar

Foto trobada a la xarxa. Desconec l’autor.

Pas a pas, sense remor, t’endinses i t’acostumes a la solitud. T’agrada pensar que és com una espiga de cugula a la que t’apropes i et fa pessigolles. Demà, cremaràs a la foguera els mals, les culpes, els errors i veuràs, a plena llum del dia, com fumegen. Cruixiran les fulles seques, les restes de l’ahir, i cada guspira serà un alliberament. Deixaràs el foc encès, sentiràs l’aigua que corre i tancaràs les portes del passat. Com qui no ha viscut, recomences gairebé en tot. Ja pot trontollar la Terra que, a tu, la vida se t’obre als peus. I saps què? Ets lliure per canviar de ciutat, de país; lliure per estimar; lliure per parir poemes, somnis, idees, compromisos, tendreses, delicadeses i dolçors. Tens dret a fer i a desfer, a equivocar-te, a caure i a aixecar-te, a ser qui vulguis ser. És el balanceig feliç i rialler d’aquell gronxador de fusta i cordes lligat a la pallissa. Te’n recordes? Així, com aquella nena que vivia i viu des del cor.

Postals sense destinatari III

El gebre ha enamorat la rosa.
Saben que el seu és
un amor de fred i matinada.

Cau una fulla

cauen totes.

Toca renéixer.

Mirant-te sé què és l’amor.

Neva, neva!

És temps de miracles.

Defugen el vermell les grives
i és bonic veure el boix grèvol
amb tota la seva corporeïtat.

Nadal… I si fomentem el caliu de la llar, la senzillesa, els vespres davant del foc, les passejades per un bosc engebrat, les converses amb la gent que estimem, ser tots plegats una mica més infants i ens deslliurem de tant consumisme absurd?

Foto trobada a la xarxa

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Diguem-nos
silencis
i mirades,
conjurem-nos
cos a cos
a la Lluna
i a aquest cel.

La Lluna, la nena i la dona

Quan era una nena, recordo que m’assentava damunt d’un pilot de grava que servia al meu pare per arreglar els camins de la casa de pagès. Aquella acumulació de trossos petits de pedra em semblava alta i sempre pensava que era una muntanya que havia d’escalar. Llibreta i llapis a la mà, assentada a la meva singular muntanya, un dia li vaig escriure un poema a la Lluna. Segurament, és el primer poema que vaig escriure i no l’he conservat. El que si recordo és que veia la Lluna amb ulls i un nas punxegut. Sovint, quan la miro, penso en la nena i d’on devia sorgir tota aquella imaginació. La nena va créixer i, en algun punt del camí, les lletres i la dona es van separar. Quan fa pocs anys ens vam retrobar, vaig comprendre que l’escriptura i les lletres m’estaven ajudant a recuperar-me a mi mateixa. Davant de la Lluna, vam pactar que no ens separaríem mai més. Sense elles es perdien els contes que m’explicava la meva iaia, es perdia el treball sobre Tirant lo Blanc que va enorgullir la meva mestra, es perdia la nena i es perdia la dona. Ara, totes confabulades, ens abracem a les paraules i a la vida.

Postals sense destinatari II

Dona, et vull feliç i lliure.

Sepulcral i redemptora,

la llum de tardor

es filtra pels vitralls

de la natura.

Els corbs criden embogits al caient de la tarda.

– Crido, crido amb ells!

Que el clam arribi eixordador i ferotge

més enllà de les muntanyes.

Sóc filla d’un paisatge i quan ens mirem,

ens comprenem en els nostres records,

en els nostres presents.

El lloc és indiferent, l’espera és la mateixa.

Aquella espera que es fa terriblement llarga

i es pregunta si existeix allò que espera.

– No m’entreveus en la llum infiltrada?

Aquesta nit la Lluna ens il·luminarà

per somiar-nos en una nuvolosa

de constel·lacions.

Un sol cos impregnant-se de tot un Univers.

Què seria de nosaltres

sense somnis

sense flors?