Recomençar

Foto trobada a la xarxa. Desconec l’autor.

Pas a pas, sense remor, t’endinses i t’acostumes a la solitud. T’agrada pensar que és com una espiga de cugula a la que t’apropes i et fa pessigolles. Demà, cremaràs a la foguera els mals, les culpes, els errors i veuràs, a plena llum del dia, com fumegen. Cruixiran les fulles seques, les restes de l’ahir, i cada guspira serà un alliberament. Deixaràs el foc encès, sentiràs l’aigua que corre i tancaràs les portes del passat. Com qui no ha viscut, recomences gairebé en tot. Ja pot trontollar la Terra que, a tu, la vida se t’obre als peus. I saps què? Ets lliure per canviar de ciutat, de país; lliure per estimar; lliure per parir poemes, somnis, idees, compromisos, tendreses, delicadeses i dolçors. Tens dret a fer i a desfer, a equivocar-te, a caure i a aixecar-te, a ser qui vulguis ser. És el balanceig feliç i rialler d’aquell gronxador de fusta i cordes lligat a la pallissa. Te’n recordes? Així, com aquella nena que vivia i viu des del cor.

Postals sense destinatari III

El gebre ha enamorat la rosa.
Saben que el seu és
un amor de fred i matinada.

Cau una fulla

cauen totes.

Toca renéixer.

Mirant-te sé què és l’amor.

Neva, neva!

És temps de miracles.

Defugen el vermell les grives
i és bonic veure el boix grèvol
amb tota la seva corporeïtat.

Nadal… I si fomentem el caliu de la llar, la senzillesa, els vespres davant del foc, les passejades per un bosc engebrat, les converses amb la gent que estimem, ser tots plegats una mica més infants i ens deslliurem de tant consumisme absurd?

Foto trobada a la xarxa

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Diguem-nos
silencis
i mirades,
conjurem-nos
cos a cos
a la Lluna
i a aquest cel.

La Lluna, la nena i la dona

Quan era una nena, recordo que m’assentava damunt d’un pilot de grava que servia al meu pare per arreglar els camins de la casa de pagès. Aquella acumulació de trossos petits de pedra em semblava alta i sempre pensava que era una muntanya que havia d’escalar. Llibreta i llapis a la mà, assentada a la meva singular muntanya, un dia li vaig escriure un poema a la Lluna. Segurament, és el primer poema que vaig escriure i no l’he conservat. El que si recordo és que veia la Lluna amb ulls i un nas punxegut. Sovint, quan la miro, penso en la nena i d’on devia sorgir tota aquella imaginació. La nena va créixer i, en algun punt del camí, les lletres i la dona es van separar. Quan fa pocs anys ens vam retrobar, vaig comprendre que l’escriptura i les lletres m’estaven ajudant a recuperar-me a mi mateixa. Davant de la Lluna, vam pactar que no ens separaríem mai més. Sense elles es perdien els contes que m’explicava la meva iaia, es perdia el treball sobre Tirant lo Blanc que va enorgullir la meva mestra, es perdia la nena i es perdia la dona. Ara, totes confabulades, ens abracem a les paraules i a la vida.

Postals sense destinatari II

Dona, et vull feliç i lliure.

Sepulcral i redemptora,

la llum de tardor

es filtra pels vitralls

de la natura.

Els corbs criden embogits al caient de la tarda.

– Crido, crido amb ells!

Que el clam arribi eixordador i ferotge

més enllà de les muntanyes.

Sóc filla d’un paisatge i quan ens mirem,

ens comprenem en els nostres records,

en els nostres presents.

El lloc és indiferent, l’espera és la mateixa.

Aquella espera que es fa terriblement llarga

i es pregunta si existeix allò que espera.

– No m’entreveus en la llum infiltrada?

Aquesta nit la Lluna ens il·luminarà

per somiar-nos en una nuvolosa

de constel·lacions.

Un sol cos impregnant-se de tot un Univers.

Què seria de nosaltres

sense somnis

sense flors?

“Perder-se também é caminho”

No sé si havia arribat la canícula d’estiu, però entre ullada i ullada de sol, escrivia assentada en un banc de pedra que em recordava els meus orígens rústics. Potser per això, vaig viatjar a la meva infantesa, quan m’imaginava la vida com una línia recta. Però, és clar, a mesura que un va creixent i vivint, experimenta els revolts, els nusos, els laberints i els canvis de direcció. Com deia la meva admirada Clarice Lispector: “Perder-se também é caminho”. I tots els viratges que ens fan aprendre i madurar encara que, a vegades, siguin dolorosos, són positius perquè ens fan més forts i, possiblement, més feliços. Al cap i a la fi, el dolor i el desencís també formen part de la vida. Recordo les paraules del captivador Gonçalo M. Tavares fa uns mesos a Barcelona: “Quan ens apropem a l’horitzó, s’allunya. Allò tan meravellós, no ho és.” I torno a Clarice Lispector: “Ser feliz é uma responsabilidade muito grande. Pouca gente tem coragem.”

Estiu de retrobaments,

de viatges,

de descobriments,

del jo,

dels altres,

d’amistats,

d’amors perduts…