Retorn

Com tu sense brugit, sé que ara torno a tu,
amant antic, isard d’altes carenes:
en tots a tu et cercava, innocent infidel.

Maria Àngels Anglada

“Retorn a la poesia”

 

Les nits de plor i d’infern
la tristesa insofrible i salada
la incomprensió pròpia i aliena
l’ansietat limitadora i maleïda
la descreença en déus
l’embranzida dels orígens
l’apropament als morts, el paisatge
personal i silenciat, obert sobre la pell
inocula lluminós el verí a les venes
respira lliure a les pupil·les cegues
impulsa ancestral el salt definitiu
a la terra oblidada i promesa.
És el retorn als camins abandonats
al caliu de les abraçades
a les taules i als bancs de pedra.

Núvols de ballarines

He vist que no som sinó un gerro sense flors, una arpa sense cordes.

Jacint Verdaguer
“Naixença d’un poeta” dins Records d’infantesa

Núvols de ballarines, papallones amigues,
heu vingut a trobar-me als boscos
a explicar-me contes de somnis
a cantar-me cançons de sirenes,
he volat cel amunt, he acariciat l’alegria.
Si els humans volguessin rebre humans
en aquests meandres d’acollida,
si volguessin embellir el món
d’aquestes onades blanques,
hi hauria tanta llum,
tanta esperança, tanta vida.

Construir un demà

Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

Lluís Llach

IMG_20180628_175916
Foto trobada a la xarxa

T’he mirat els ulls,
els he tingut a prop
tantes vegades. M’he
quedat adormida
a recer de les teves
pupil·les alades, t’he
resseguit amb els llavis
les pestanyes, t’he besat
les parpelles aclucades.
T’he mirat els ulls,
els he tingut a prop
tantes vegades. T’he
acariciat el front
amb els dits, t’he dit
que encara t’estimo
que res en tu m’és
indiferent. I encara et miro,
no ens cansem de mirar-nos
perquè filtrem la llum
de la voluntat,
perquè ens esforcem a volar
perquè ens surt de dins
perquè és possible
construir un demà.

 

No va ploure

Let the wind blow through your heart
For wild is the wind, wild is the wind

David Bowie

clascar
Foto trobada a la xarxa.

No va ploure, el foc
cremava el meu poble.
No havia pensat
en destins oberts
ni en llàgrimes doloroses
ni en maletes buides
ni en talls digestius
ni en parets mortes.
A les copes centenàries
una sarganta s’emmiralla
amb mi a l’espill dels somnis,
somiem amb valentia,
mirant a l’infinit
hem emprès el viatge.
Els meus llavis brollen
de literatura
d’ombres d’estiu
de set de lluita
de nits d’insomni
de flors i de terra.
Em penetra per la pell
un aire viu i fresc.
Vosaltres, si voleu,
sou lliures d’esperar
les postals que mai
us arribaran,
a les voreres
a les andanes
a les velles estacions.

S’alça un dia radiant d’estiu

IMG_6592a.jpg

S’alça un dia radiant d’estiu, a la plaça del poble, m’entretinc acariciant un gat blanc i negre. Avui, porto un vestit que deixa entreveure el meu cos lliure de criteris superficials i líquids. Un dia algú em va dir que li agradaven les noies fitness i que ja em canviaria. Com una frase premonitòria, no vaig ser fitness i aquell algú ja no hi és. La nena de la veïna s’apropa i l’agafo en braços. És dolça i em fa petons i jo li’n faig. Algú em va dir que havia de tenir fills, algú altre em va dir que era una necessitat biològica de les dones. En tot cas, una opció i una decisió, res d’imposicions de cap tipus. Potser m’hagués agradat, però a la vida va com va i, bé, mai se sap del tot els rumbs que ens esperen.

Hi soc jo, aquesta que escriu tot això i viu, és a dir, jo, els altres i les coses. Com ara, que pico l’ullet al meu tiet. Aquell si que va ser un amor bonic i incondicional perquè els grans amors no sempre són els de parella. Potser ens fa falta obrir el balcó i veure més enllà de les bombolles que ens relatem i ens relaten. L’altre dia escoltava un poema de Mary Oliver. En uns versos diu que al món hi ha molt per plorar i molt per admirar. I tant! Molt per descobrir, meravellar, aprendre, desaprendre, guarir.

Cal llençar-se a la vida defensant unes idees i expressant el que cadascú li batega a dins amb respecte cap a d’altres punts de vista, opinions i sentiments. La pedagogia és necessària. Cal fer-ho des del nostre modest tros de vida i deixar missatges constructius i creatius als altres i al món. Sempre penso que tot el que fem té alguna repercussió a l’Univers. Segur que, sovint, s’enfada amb nosaltres… O sigui que la por no és una bona aliada i si ens posem cara a cara amb la mort i no l’amaguem darrere de vidres de ficció, la por té sentit? Por a què? Al fracàs? Al dolor? A la vida es plora i es riu. Cada any pel maig floreix el lilà i només per això ja val la pena viure.