Que estrany

Quan mirava la casa inacabada

quan creia que m’havia atrapat la mort,

un esclafit ho va acabar d’enfonsar tot.

Vas marxar trist,

es va alçar la casa,

molt de mica en mica,

va desaparèixer la trista mort.

Quan vas tornar,

no hi van haver ni mirades ni silencis,

a casa tot semblava al seu lloc:

la cadira, el llit, la camisa, el pantaló.

No, no hi hagué purpurina ni verd ni roig

ni papallones ni rajos de llum ni glaç ni neu ni foc.

Fou una boira ploranera

fou el presagi de l’adéu

foren viatges de comiat

fou la distància entre dos desconeguts.

On es deuen enterrar els amors perduts?

I els que mai seran dits? I els desitjos que mai esclataran?

En quin cementiri encisador d’herba verda i sol lluminós?

Que estrany es fa haver-te estimat

que estrany deu ser tornar a estimar

que estrany coincidir en l’amor

que estrany contemplar el cel cada nit

com qui cerca un mirall de bellesa i prediccions.

Que estrany voler estimar molt més i millor,

que estrany esperar el maig

per veure renéixer les flors.

Que estrany endinsar-se en la tarda,

desconeixent si existeixes, i esperar-te.

Recomençar

Foto trobada a la xarxa. Desconec l’autor.

Pas a pas, sense remor, t’endinses i t’acostumes a la solitud. T’agrada pensar que és com una espiga de cugula a la que t’apropes i et fa pessigolles. Demà, cremaràs a la foguera els mals, les culpes, els errors i veuràs, a plena llum del dia, com fumegen. Cruixiran les fulles seques, les restes de l’ahir, i cada guspira serà un alliberament. Deixaràs el foc encès, sentiràs l’aigua que corre i tancaràs les portes del passat. Com qui no ha viscut, recomences gairebé en tot. Ja pot trontollar la Terra que, a tu, la vida se t’obre als peus. I saps què? Ets lliure per canviar de ciutat, de país; lliure per estimar; lliure per parir poemes, somnis, idees, compromisos, tendreses, delicadeses i dolçors. Tens dret a fer i a desfer, a equivocar-te, a caure i a aixecar-te, a ser qui vulguis ser. És el balanceig feliç i rialler d’aquell gronxador de fusta i cordes lligat a la pallissa. Te’n recordes? Així, com aquella nena que vivia i viu des del cor.

Flors

Flors flors flors,

flors al llit

flors al terra

flors enlaire,

ales brillants

als nostres cels.

Romaní farigola

flors d’acàcia

barvalló lilà…

Rodolem impregnats

de perfums deliciosos,

reneixem aromàtics

amb flors a les mans

amb flors als llavis

amb flors als sexes.

La pluja cau

i ens troba.

Junts junts junts

respirem la llibertat

dels nostres cossos

dels nostres jardins.

Pell pell pell,

la teva pell

que m’exalta

que em salva

que m’escalfa,

la teva pell té

la textura de les flors.

He deixat les finestres obertes a la nit

He deixat les finestres obertes a la nit,

esperava que quan despertés de matinada

les estrelles haguessin envaït l’habitació,

la Lluna hagués descendit del cel

i dormís enmig d’arbres i de flors.

Desesperar per uns instants de bellesa

per una invasió de llum

per una mà suau

per un moviment imprevist,

esperar que el fred i la nit

esquerdin parets i angoixes

eixamplin dolceses i esperances.

Seguir somiant, estimar infinit…

Comprendre

1 002309249724..jpg

 

Una nit, una veu parla com un oracle:

He après i entès aquest amor

i, si s’apropa amb un rostre nou,

el prendré amb cos i ànima

perquè és un privilegi

poder recomençar,

perquè és bonic

estimar i ser estimat,

perquè és en la profunditat

i en l’autenticitat

que trobo sentit a la vida.

 

Comprendre és traspassar la pell

sentir-se vulnerable

prendre consciència i sentiment.

Comprendre és imaginar

un arbre que es ramifica en nosaltres

abans de verbalitzar-se.

Comprendre és estimar

és saber escoltar

és la primavera que obre els cors

és el pas previ de l’amor generós i lliure,

aquell que necessita dedicació i carícies

aquell que es manifesta bo i sincer

aquell que no estalvia voluntat ni paciència

per aixecar somriures

per mantenir l’escalf

per fer créixer jardins

per sobreviure al temps.

 

 

 

 

 

 

 

Capvespre solsticial

A partir d’una fotografia del poeta Josep Porcar titulada Vesprades solsticials

 

Hi ha un paradís perdut rere aquest cap de broma.

He sentit a la galta un fregadís de ploma

i a la boca l’or viu de la bresca de mel.

 

De Sal oberta, Maria-Mercè Marçal

 

 

Ara que em miro les estrelles

i sento el vent i el fred,

penso en tu,

en com has volat onírica

en el teu capvespre solsticial.

Has penetrat gràvida a casa meva

m’has despertat un somriure

t’he obert el cor

i tu t’has apressat

a desfer-se’m a dintre

càlida i guaridora.

M’has recitat poesies,

m’has abraçat

m’has omplert,

seductora

m’has fos totes les tenebres.

T’has apagat, llum,

s’ha instal·lat la nit,

vindrà l’hivern

i el meu record rossola amb tu,

en el teu miratge d’harmonia i de pau.

Vull creure en tu

vull pensar en miracles,

et guardo obert el cor,

vine i reneix en mi

com un esclat de sensacions precioses.

Si em vols estimar

 

 

 

 

 

 

 

Si em vols estimar,

fés-ho sincerament,

sigues tu, brolla obertament,

entrega’t a les danses als dies clars

a l’escalfor d’uns braços.

 

Si em vols estimar,

obriré una finestra al cel,

serà l’entrada als encanteris

als boscos als camins incerts

a la màgia de la pell.

 

Si em vols estimar,

parla’m de mars en calma

de vents enfurismats

de fars en temps de tempesta

de cossos que s’atrauen en l’espai.

 

Si em vols estimar,

conrea flors i sigues pacient,

mira’m,

escolta la meva veu,

és en aquesta pau

que oblidarem el dolor

i començarem a viure.