Lontano

És molt emocionant haver col·laborat en la traducció a l’italià del poema Lluny (Nectari, Edicions del Buc, 2016) del poeta Josep Porcar, que ha estat l’origen del videopoema Lontano.

Moltes gràcies a tothom que ha fet possible aquest projecte i, molt especialment, a en Josep Porcar, en Federico Federici i la Cristina Maselli.

Mireu què en pot néixer d’un bell poema…

Dunkelwort

 

418a32lo9l-_sy344_bo1204203200_

Dunkelwort és el títol d’un dels poemaris de Federico Federici, poeta i traductor italià que acaba de guanyar el Premio nazionale Elio Pagliarani 2016 per l’obra Mrogn.

En una edició revisada i ampliada titulada Dunkelwort e altre poesie (2015) s’hi inclouen la meva lectura dels poemes així com l’anàlisi dels treballs de presentació que el seu autor va fer a la xarxa. El cap de setmana passat, l’obra va viatjar al Festival literari Stadtsprachen a Berlín.

Maria – Mercè Marçal : “La il·lusió de totalitat em sembla bé en altres escriptors, però jo no m’hi veig, potser perquè la poesia també dóna una visió de la realitat una mica fragmentària.”

provaAvui, Maria-Mercè Marçal hauria complert 62 anys. Recupero tres poemes, un d’ells, “Covava l’ou de la mort blanca”, musicat per Sílvia Pérez Cruz, i unes reflexions en primera persona d’una de les figures més rellevants de la literatura catalana del segle XX.

Un poema del llibre “Escarsers” (1980 -1982):

“T’estimo perquè sí. Perquè el cos m’ho demana.
Perquè has vingut de l’ona sense ordre ni concert.
Perquè el brull del boscatge t’enrama la cabana
sense panys ni bernats, en un desvari verd.

Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.
Perquè és l’amor, dallat, que ha granat al meu llit.
Perquè duc, ben reblat, el bleix de l’escorpit
que provoca el salobre i encrespa la badia.

Perquè sóc massa fràgil per bastir l’aturall
a la marea viva que em nega a l’endeví.
Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí
que han signat, sense mi, les busques de l’estrall.

Perquè l’aigua més fonda no vol ni pau ni treva
i pregona ben fort que sóc d’estirp romeva.”

Un poema del llibre “Desglaç” (1988):

“Negar-me en tu desposseir-me
d’aquesta rigidesa que m’emmotlla
i em dóna cos fluir sense contorns
lliscar pel tacte obert de tota cosa
amarar les parets l’eix que ens endega
filtrar-me llenegar per les clivelles
dels temps esllavissar-me sense fites
rossolar pel teu cos com una bola
de neu que s’ageganta i s’incendia
allau roent endins de tu neu fosa
fluir fluir sense confins negar-me
en tu negar-te: i afirmar l’empremta
vivent, imperceptible, de l’amor sobre l’aigua.”

 Maria-Mercè Marçal: «No he acabat de dir el que volia»

La poeta creia que la situació de la dona i la de la llengua eren similars: «A Madrid no entenen el problema català i alguns homes no entenen les reivindicacions feministes»

Eva Piquer | Actualitzat el 13/11/2014 a les 11:32h
Arxivat a: Biblioteca
Recordem l’escriptora (que va néixer el 13 de novembre del 1952 i va morir als 45 anys) amb aquest recull de reflexions en primera persona.
1. «Dels condicionants amb què vaig néixer –ser dona, de classe baixa i nació oprimida–, els que m’han marcat més són dona i de nació oprimida. La classe baixa indica el meu origen, però actualment sóc funcionària i el terme de classe ha quedat molt desdibuixat. De la classe baixa em queda el fet de ser d’esquerres.»
2. «Ser dona i tenir una llengua en situació precària són dues coses que s’assemblen molt. La situació de la llengua em serveix de metàfora per parlar de la dona. Des de fora hi ha la mateixa incomprensió. A Madrid no entenen el problema del català de la mateixa manera que alguns homes no entenen les reivindicacions feministes d’avui. Formalment són situacions resoltes, però a la pràctica és una altra història.»
3. «El marc formal de la poesia és un obstacle amb el qual barallar-me, i en la baralla surten coses que potser no sortirien.»
4. «Hi ha un primer moment en què sembla que et vingui un vers donat, no saps ben bé com, però després cal un treball. Per a mi és molt important la diferència entre espontaneïtat i sinceritat. Allò que és espontani moltes vegades és el menys sincer.»
5. «Sempre tinc la sensació que no he acabat de dir el que volia dir. Penso que això és bastant inevitable en qualsevol obra literària. Amb la poesia m’ha passat menys que amb aquesta novel·la [La passió segons Renée Vivien, l’única que va escriure], potser perquè els poemes són més abastables, ja que en el meu cas van molt lligats a vivències i experiències.»
6. «A l’hora d’escriure tinc un cert prejudici enfront de la novel·la clàssica, que dóna una sensació de món acabat. La il·lusió de totalitat em sembla bé en altres escriptors, però jo no m’hi veig, potser perquè la poesia també dóna una visió de la realitat una mica fragmentària.»
7. «He notat que en el món del llibre és molt diferent fer de poeta que fer de novel·lista. Tinc sis llibres de poesia publicats, i de cop em tracten com si no hagués escrit mai res i aquest fos el meu primer llibre. Em demanen si faré més novel·les, em donen a entendre que no puc deixar la narrativa ara que m’he encarrilat pel bon camí.»
8. «Els premis literaris s’han de relativitzar: no ens els hem de creure gaire, ni en positiu ni en negatiu. El meu primer llibre, Cau de llunes, el vaig presentar als Octubre i va passar desapercebut, i en canvi el mateix llibre va guanyar el Carles Riba. Això em va servir per aprendre a relativitzar-ho tot ja de bon principi.»
9. «No m’ha passat mai una cosa que és alhora un desig i un temor secret: que algú, en una crítica d’un llibre meu, em digui tots els defectes que jo veig que té l’obra. Tinc força consciència dels propis defectes –les tares semisecretes, que deia en Carner– i la meva gran por és que els descobreixin.»
10. «L’etiqueta “intel·lectual del feminisme” no em molesta especialment. Intel·lectual és una paraula que no m’agrada, però suposo que ho dec ser. I no és cap secret que sóc feminista.»
11. «Sóc partidària de contestar que sí, que existeix una literatura de dones, gairebé per una raó política. Normalment, quan es parla de literatura, sembla que sigui secundari si hi ha dones o no. Si es fa una antologia de poesia catalana del segle XX, hi fiquen uns quants senyors i potser, amb sort, una senyora. Ser dona significa tenir un punt de vista diferent. Tenim un cos diferent, una història diferent i una situació objectivament diferent. Com més a fons intenti anar una literatura, més reflectirà aquest fet diferencial. Sovint el que es presenta com a literatura és només una part de la literatura, la que fan els homes. No hem de posar etiquetes a la literatura femenina, sóc radicalment contrària a limitar. Tota literatura feta per una dona és literatura femenina, està feta des d’un punt de partida diferent.»
12. «No sóc grafòmana i no em preocupa excessivament estar temps sense escriure i menys encara sense publicar. Estic en contra d’aquesta idea, tan marcada per la pressió dels mitjans de comunicació i pel mercat, que cal estar sempre present.»
13. «Quan fas poesia el tema de les vendes sempre és un a més a més. Això fa que escriure sigui una cosa més gratuïta, i m’agrada. En un món com el nostre, tan condicionat pel mercat, les coses gratuïtes tenen la seva gràcia.»
14. «És molt curiós, i m’agradaria tenir-lo més analitzat, l’estrany proteccionisme cap a la meva persona, o cap a la meva imatge [ho deia perquè els crítics es resistien a parlar clarament del lesbianisme en la seva obra], fins a forçar interpretacions de poemes d’una forma increïble. Pura miopia o voluntat de neutralització d’un discurs dissonant? El pitjor de tot plegat és com aquest fet interfereix amb les teves pròpies pors, la pròpia automoderació, l’autocensura. Com contribueix, en definitiva, si no a l’emmudiment de l’experiència [lèsbica], sí a la perpetuació de la sordesa social. A la invisibilitat, si no a la inexistència.»
Declaracions extretes de l’entrevista feta per Eva Piquer i publicada al suplement Cultura de l’Avui el 26 de gener del 1995, així com dels següents articles: «Cremallera de carn», Eva Piquer, Avui, 27 d’abril del 2000; «Reviu la Marçal assagista»: Eva Piquer, Avui, 5 de maig del 2004; «Maria-Mercè Marçal diu que està preparant un nou llibre de poemes», Pere Puig, El Punt, 11 de gener de 1995.