Construir un demà

Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

Lluís Llach

IMG_20180628_175916
Foto trobada a la xarxa

T’he mirat els ulls,
els he tingut a prop
tantes vegades. M’he
quedat adormida
a recer de les teves
pupil·les alades, t’he
resseguit amb els llavis
les pestanyes, t’he besat
les parpelles aclucades.
T’he mirat els ulls,
els he tingut a prop
tantes vegades. T’he
acariciat el front
amb els dits, t’he dit
que encara t’estimo
que res en tu m’és
indiferent. I encara et miro,
no ens cansem de mirar-nos
perquè filtrem la llum
de la voluntat,
perquè ens esforcem a volar
perquè ens surt de dins
perquè és possible
construir un demà.

 

No va ploure

Let the wind blow through your heart
For wild is the wind, wild is the wind

David Bowie

clascar
Foto trobada a la xarxa.

No va ploure, el foc
cremava el meu poble.
No havia pensat
en destins oberts
ni en llàgrimes doloroses
ni en maletes buides
ni en talls digestius
ni en parets mortes.
A les copes centenàries
una sarganta s’emmiralla
amb mi a l’espill dels somnis,
somiem amb valentia,
mirant a l’infinit
hem emprès el viatge.
Els meus llavis brollen
de literatura
d’ombres d’estiu
de set de lluita
de nits d’insomni
de flors i de terra.
Em penetra per la pell
un aire viu i fresc.
Vosaltres, si voleu,
sou lliures d’esperar
les postals que mai
us arribaran,
a les voreres
a les andanes
a les velles estacions.

Digues

 

el temps que no és res més

que un gran bosc de paraules.

 

Miquel Martí i Pol

 

Digues que serà la llum

una espora de respostes.

Digues que serà la flor

un incendi de conquestes.

Digues que serà la mà

una fiblada de roses.

Digues que serà la nit

una finestra de carícies.

Digues que escriuré versos

que llevin les cuirasses

que seré aigua pura i fresca

rosada humida i neta,

digues que arrabassaré

per uns instants

la vida d’algú.

Digues que les paraules

no es perdran…

S’alça un dia radiant d’estiu

IMG_6592a.jpg

S’alça un dia radiant d’estiu, a la plaça del poble, m’entretinc acariciant un gat blanc i negre. Avui, porto un vestit que deixa entreveure el meu cos lliure de criteris superficials i líquids. Un dia algú em va dir que li agradaven les noies fitness i que ja em canviaria. Com una frase premonitòria, no vaig ser fitness i aquell algú ja no hi és. La nena de la veïna s’apropa i l’agafo en braços. És dolça i em fa petons i jo li’n faig. Algú em va dir que havia de tenir fills, algú altre em va dir que era una necessitat biològica de les dones. En tot cas, una opció i una decisió, res d’imposicions de cap tipus. Potser m’hagués agradat, però a la vida va com va i, bé, mai se sap del tot els rumbs que ens esperen.

Hi soc jo, aquesta que escriu tot això i viu, és a dir, jo, els altres i les coses. Com ara, que pico l’ullet al meu tiet. Aquell si que va ser un amor bonic i incondicional perquè els grans amors no sempre són els de parella. Potser ens fa falta obrir el balcó i veure més enllà de les bombolles que ens relatem i ens relaten. L’altre dia escoltava un poema de Mary Oliver. En uns versos diu que al món hi ha molt per plorar i molt per admirar. I tant! Molt per descobrir, meravellar, aprendre, desaprendre, guarir.

Cal llençar-se a la vida defensant unes idees i expressant el que cadascú li batega a dins amb respecte cap a d’altres punts de vista, opinions i sentiments. La pedagogia és necessària. Cal fer-ho des del nostre modest tros de vida i deixar missatges constructius i creatius als altres i al món. Sempre penso que tot el que fem té alguna repercussió a l’Univers. Segur que, sovint, s’enfada amb nosaltres… O sigui que la por no és una bona aliada i si ens posem cara a cara amb la mort i no l’amaguem darrere de vidres de ficció, la por té sentit? Por a què? Al fracàs? Al dolor? A la vida es plora i es riu. Cada any pel maig floreix el lilà i només per això ja val la pena viure.

Recordo

Imagen 354

Però el cant, però el somni
s’han alçat i caminen
de nou de veu en veu escalfant anys i terres,
omplint de llum els cors

Marc Granell

Recordo una cala d’aigua clara
haver nedat entre corrents
un fons de peixos color plata.
Recordo una platja verge
haver trencat tota nua
una mar de solitud blava.
Recordo una posta de sol
haver acaronat despresa
una tela de to fugaç.
El món em deia
hi ets, et regalo
la vida, viu-la ara.
I visc en una escletxa
de llum pura on
la voluntat s’endinsa
a platges, cales, postes,
gosa trencar pors, límits,
censures, imposicions.
M’apropo a la simplicitat
a l’harmonia
a un temps alentit
a les mirades netes
als somriures francs.
Cada matí obro les finestres
com un fet extraordinari,
a l’horitzó reivindico
la tendresa
les utopies
les paraules amables.

Com la tendresa de les herbes

Foto: @marcorosenkranz, via Twitter

vaig sentir conscientment que els homes eren membres d’una espècie aliena a mi. Aliena i desconeguda. Era com si un vel invisible hagués caigut entre jo i el meu amant, un vel prou fi perquè el desig el travessés però prou opac per amagar el caliu humà.

Vivian Gornick

Com la tendresa
de les herbes altes i verdes
com la calidesa
dels dies resplendents i eterns
com l’alegria
del vent lleuger i eteri,
així et voldria fer l’amor,
creant carícies fondes
abraçades perennes
petons tebis
mirades delicades
paraules amb llum.

Em fonc profundament en tu
com una flor que liba
i és libada,
si entens el desig
del meu ésser sencer,
les subtileses que una dona
és capaç de sentir
abans mentre
després, sempre.