Núvols de ballarines

He vist que no som sinó un gerro sense flors, una arpa sense cordes.

Jacint Verdaguer
“Naixença d’un poeta” dins Records d’infantesa

Núvols de ballarines, papallones amigues,
heu vingut a trobar-me als boscos
a explicar-me contes de somnis
a cantar-me cançons de sirenes,
he volat cel amunt, he acariciat l’alegria.
Si els humans volguessin rebre humans
en aquests meandres d’acollida,
si volguessin embellir el món
d’aquestes onades blanques,
hi hauria tanta llum,
tanta esperança, tanta vida.

I cada vida era un flor que hem deixat morir

immigrants 1.jpg
Foto: periódico Síntesis
Mare nostro che non sei nei cieli
all’alba sei colore del frumento
al tramonto dell’uva di vendemmia,
Ti abbiamo seminato di annegati
più di qualunque età delle tempeste
tu sei più giusto della terra ferma
pure quando sollevi onde a muraglia
poi le abbassi a tappeto
Custodisci le vite, le visite cadute
come foglie sul viale
Fai da autunno per loro
da carezza, da abbraccio, da bacio in fronte

di padre e madre prima di partire

Erri De Luca

L’aparador anuncia descomptes i rebaixes. Comprem roba, desitjos i insconsciència. A la Mediterrània estem de vacances i gaudirem de les platges, del sol i del descans merescut. A alguns quilòmetres mar endins, cada dia, moren infants, homes i dones. Des de l’inici de l’any, 1000 morts. Darrera de la xifra, noms, vides.

Molt trist que el capitalisme compri la voluntat, que hi hagi persones traficant amb armes, drogues, diners i vides. Al club Bilderberg maneguen els preus i a nosaltres. Cada vegada hi ha més persones que queden al marge d’aquest capitalisme salvatge que hem integrat als mòbils i a la quotidianitat. Com diu Hans Magnus Enzensberger a La gran migración, El forastero será tanto más forastero cuanto más pobre sea. Dic i, creieu-me que em costa dir-ho perquè crec en la bondat i en la bellesa de les persones, que hi ha indiferència, hi ha maldat i persones sense cor, polítics que hauríem de foragitar dels llocs que ocupen i polítiques immigratòries d’una inhumanitat que no puc qualificar. Menys mal que hi ha ONG que fan tot el que poden, menys mal que hi ha persones disposades a acollir, menys mal que hi ha metges com Pietro Bartolo a l’illa de Lampedusa. De la seva boca, he escoltat de les històries més tristes que, segurament, escoltaré mai. No les puc escriure, em fan massa mal. Segons ell, cal denunciar, explicar, no callar i és el que intento fer amb aquesta nova entrada al blog.

Sabem, però, que la solució passa per fer polítiques als països d’origen i per la pèrdua de la posició privilegiada del món occidental. Passa per la caiguda de la dictadura del capital i el retorn als valors humanistes. Passa per l’acceptació de l’altre com una persona igual a nosaltres. Passa per acabar de veure la diferència com una amenaça. Passa per establir ponts de diàleg. Passa per apreciar el món com un tot que pertany a totes i a tots. A mi ni la vida ni ningú m’han demostrat que hi hagi res més important que la vida de les persones i ajudar a aquelles que són més vulnerables i pateixen injustícies. I com n’és de gratificant poder millorar la vida d’algú…

Intel·lectuals, gent de lletres, on sou? Polítics amb ètica, existiu? Enyoro Saramago, cal escoltar-lo. Agraeixo la veu combativa d’Erri De Luca. Despertem, reaccionem, no ens conformem amb un món que permet morir a persones enmig de la mar i tantes i tantes altres vulneracions dels drets humans. Podríem ser nosaltres, però hem tingut la sort de néixer a Europa. Només la nostra veu pot fer trontollar aquest sistema pervers. Aquesta és l’autèntica democràcia: actuar davant del que creiem injust i immoral. prendre’n consciència i lluitar diàriament. D’altres instàncies, poc en podem esperar.

I cada vida era una flor que hem deixat morir…

Construir un demà

Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

Lluís Llach

IMG_20180628_175916
Foto trobada a la xarxa

T’he mirat els ulls,
els he tingut a prop
tantes vegades. M’he
quedat adormida
a recer de les teves
pupil·les alades, t’he
resseguit amb els llavis
les pestanyes, t’he besat
les parpelles aclucades.
T’he mirat els ulls,
els he tingut a prop
tantes vegades. T’he
acariciat el front
amb els dits, t’he dit
que encara t’estimo
que res en tu m’és
indiferent. I encara et miro,
no ens cansem de mirar-nos
perquè filtrem la llum
de la voluntat,
perquè ens esforcem a volar
perquè ens surt de dins
perquè és possible
construir un demà.

 

No va ploure

Let the wind blow through your heart
For wild is the wind, wild is the wind

David Bowie

clascar
Foto trobada a la xarxa.

No va ploure, el foc
cremava el meu poble.
No havia pensat
en destins oberts
ni en llàgrimes doloroses
ni en maletes buides
ni en talls digestius
ni en parets mortes.
A les copes centenàries
una sarganta s’emmiralla
amb mi a l’espill dels somnis,
somiem amb valentia,
mirant a l’infinit
hem emprès el viatge.
Els meus llavis brollen
de literatura
d’ombres d’estiu
de set de lluita
de nits d’insomni
de flors i de terra.
Em penetra per la pell
un aire viu i fresc.
Vosaltres, si voleu,
sou lliures d’esperar
les postals que mai
us arribaran,
a les voreres
a les andanes
a les velles estacions.

Digues

 

el temps que no és res més

que un gran bosc de paraules.

 

Miquel Martí i Pol

 

Digues que serà la llum

una espora de respostes.

Digues que serà la flor

un incendi de conquestes.

Digues que serà la mà

una fiblada de roses.

Digues que serà la nit

una finestra de carícies.

Digues que escriuré versos

que llevin les cuirasses

que seré aigua pura i fresca

rosada humida i neta,

digues que arrabassaré

per uns instants

la vida d’algú.

Digues que les paraules

no es perdran…

S’alça un dia radiant d’estiu

IMG_6592a.jpg

S’alça un dia radiant d’estiu, a la plaça del poble, m’entretinc acariciant un gat blanc i negre. Avui, porto un vestit que deixa entreveure el meu cos lliure de criteris superficials i líquids. Un dia algú em va dir que li agradaven les noies fitness i que ja em canviaria. Com una frase premonitòria, no vaig ser fitness i aquell algú ja no hi és. La nena de la veïna s’apropa i l’agafo en braços. És dolça i em fa petons i jo li’n faig. Algú em va dir que havia de tenir fills, algú altre em va dir que era una necessitat biològica de les dones. En tot cas, una opció i una decisió, res d’imposicions de cap tipus. Potser m’hagués agradat, però a la vida va com va i, bé, mai se sap del tot els rumbs que ens esperen.

Hi soc jo, aquesta que escriu tot això i viu, és a dir, jo, els altres i les coses. Com ara, que pico l’ullet al meu tiet. Aquell si que va ser un amor bonic i incondicional perquè els grans amors no sempre són els de parella. Potser ens fa falta obrir el balcó i veure més enllà de les bombolles que ens relatem i ens relaten. L’altre dia escoltava un poema de Mary Oliver. En uns versos diu que al món hi ha molt per plorar i molt per admirar. I tant! Molt per descobrir, meravellar, aprendre, desaprendre, guarir.

Cal llençar-se a la vida defensant unes idees i expressant el que cadascú li batega a dins amb respecte cap a d’altres punts de vista, opinions i sentiments. La pedagogia és necessària. Cal fer-ho des del nostre modest tros de vida i deixar missatges constructius i creatius als altres i al món. Sempre penso que tot el que fem té alguna repercussió a l’Univers. Segur que, sovint, s’enfada amb nosaltres… O sigui que la por no és una bona aliada i si ens posem cara a cara amb la mort i no l’amaguem darrere de vidres de ficció, la por té sentit? Por a què? Al fracàs? Al dolor? A la vida es plora i es riu. Cada any pel maig floreix el lilà i només per això ja val la pena viure.