Totes les morts

Totes les morts regalimaven aigua tèbia dels dipòsits del cos. La sensualitat líquida assetjava la mort i la mort alleujava la vida. Juntes flotaven entre els cabells, damunt de la pell. Jo no em sabia i em repetia noms i verbs per tal que vida i mort s’hi conjuguessin. No hi havia roses ni boscos ni cel només un ocell que em despertava el cor i un petó al mirall.

Carta a un tu desconegut I

IMG_5430Estimat amic,

Tot tornarà, fins i tot allò que no vols que torni. Dins d’aquest tornar, hi habiten petits i grans desitjos, petits i grans somnis. No pretenguis esborrar-los com si es tractés d’un missatge que fas desaparèixer o un m’agrada que decideixes que sigui un no m’agrada perquè són aquests desitjos i somnis més profunds els que et defineixen autèntic, únic i estimat.

Submergit en el teu racó bonic de la nostàlgia, la vida passa i passa ràpid. Quantes persones belles que naveguen en aquest viatge i que et negues a conèixer… Tan intensos són el dolor i la decepció que han bloquejat la valentia? Espera un temps si és el que et fa falta, sigues còmplice de la natura, observa el cel, abraça els amics, estima’t a tu i a la ferida, però no t’hi entretinguis massa.

Ja ho diuen els poetes, «Sólo imagina lo precioso que podría ser arriesgarse y que te salga bien» i «Ahora sólo la vida te espera con los brazos abiertos y el firme deseo de hacerte feliz,» La vida, aquesta nostra vida, es consumirà igualment.

Espero no haver-te atabalat, t’envio molta força i una abraçada gegant.

Escriu-me aviat,

M.

 

 

Diguem la veritat

Diguem la veritat,
per què ocultar-la
en una capsa resclosida?
Podrida qui la voldrà?

Observa la natura
tot en ella és veritat.
Cicles i cicles
que ni el temps
és capaç d’aturar.

Tanta por et fa la meva mà?
L’he perfumada d’espígol
per venir-te a trobar.

Deu ser que no es conrea
el romanticisme en aquests camps.
Fa temps que la química
va matant els gallarets.

Però jo quan tanco els ulls
encara els veig vermells,
tendres i alegres
entre ordis i blats.

Me n’aniré,
la por guarda-la per tu
que el món és dels valents
i la terra hi batega.

T’he de dir

T’he de dir que ens hem fet l’amor i que m’has agradat. No sé si porto una mica de la teva pell i si el somriure és el teu. Meu, teva, teu, meva. És aquest el joc? Quan caigui la nit tornarem a ser fulles foragitades de llur captiveri que el vent remou a la seva voluntat. Has de saber que amb mi tot és senzill. Hi ha qui estima sense trampes, t’ho creguis o no, i ho fa per sempre. Aquesta nit t’abraçaré tan fort que no sentiràs cap neguit ni cap recança, i engalanaré l’habitació d’orquídies roges, de roses blanques, per estimar-te més encara.