Si un dia

Per al meu amic de l’ànima, agraint-li tanta vida compartida i desitjant-li que sigui molt feliç

 

Si un dia arriba que s’enfonsa una vida viscuda,

si un dia tens tanta vida que no trobes recipient on encabir-la,

si un dia observes les fulles de la memòria i no t’hi reconeixes,

si un dia has de recomençar-te,

si un dia no entens el perquè,

no davallis als pous obscurs de la misèria,

camina i camina

a ritme lent, a ritme pausat, a ritme ràpid.

No t’aturis ni miris enrere,

endavant s’hi amaga el teu tros de cel.

Per arribar-hi necessites paciència, confiança i amor.

No tinguis por, tu en tens la clau,

t’espera.

La Lluna, la nena i la dona

Quan era una nena, recordo que m’assentava damunt d’un pilot de grava que servia al meu pare per arreglar els camins de la casa de pagès. Aquella acumulació de trossos petits de pedra em semblava alta i sempre pensava que era una muntanya que havia d’escalar. Llibreta i llapis a la mà, assentada a la meva singular muntanya, un dia li vaig escriure un poema a la Lluna. Segurament, és el primer poema que vaig escriure i no l’he conservat. El que si recordo és que veia la Lluna amb ulls i un nas punxegut. Sovint, quan la miro, penso en la nena i d’on devia sorgir tota aquella imaginació. La nena va créixer i, en algun punt del camí, les lletres i la dona es van separar. Quan fa pocs anys ens vam retrobar, vaig comprendre que l’escriptura i les lletres m’estaven ajudant a recuperar-me a mi mateixa. Davant de la Lluna, vam pactar que no ens separaríem mai més. Sense elles es perdien els contes que m’explicava la meva iaia, es perdia el treball sobre Tirant lo Blanc que va enorgullir la meva mestra, es perdia la nena i es perdia la dona. Ara, totes confabulades, ens abracem a les paraules i a la vida.

Enrunar pors i preludis

Si no puc esclafar
les pedres de la realitat,
habitaré un bosc de roures,
pensaré en núvols dispersos,
somiaré les flors del camí,
estimaré un arbre,
un arbust
el Sol o un jardí.

No oblidaré la infantesa
ni abandonaré els desitjos,
petites cireres rebels
petites llunes plenes
que canten la calidesa
d’un rostre
per enrunar pors
i preludis.

Postals sense destinatari II

Dona, et vull feliç i lliure.

Sepulcral i redemptora,

la llum de tardor

es filtra pels vitralls

de la natura.

Els corbs criden embogits al caient de la tarda.

– Crido, crido amb ells!

Que el clam arribi eixordador i ferotge

més enllà de les muntanyes.

Sóc filla d’un paisatge i quan ens mirem,

ens comprenem en els nostres records,

en els nostres presents.

El lloc és indiferent, l’espera és la mateixa.

Aquella espera que es fa terriblement llarga

i es pregunta si existeix allò que espera.

– No m’entreveus en la llum infiltrada?

Aquesta nit la Lluna ens il·luminarà

per somiar-nos en una nuvolosa

de constel·lacions.

Un sol cos impregnant-se de tot un Univers.

Què seria de nosaltres

sense somnis

sense flors?

Assaltar el buit

El buit dominava la nit

enterbolit

de vins i flames,

l’existència cremava

en cada estel

que mirava.

Ser una altra

no ser ningú

ser una paraula inútil

un núvol potser.

Prou de parlar

prou d’enganyar

prou d’enyorar

allò que mai no ha existit.

Penetrar nua en la dòcil nit

i fugir dels límits,

de les lloses,

lleugera com una papallona

assaltar el buit.