Carta a un tu desconegut I

IMG_5430Estimat amic,

Tot tornarà, fins i tot allò que no vols que torni. Dins d’aquest tornar, hi habiten petits i grans desitjos, petits i grans somnis. No pretenguis esborrar-los com si es tractés d’un missatge que fas desaparèixer o un m’agrada que decideixes que sigui un no m’agrada perquè són aquests desitjos i somnis més profunds els que et defineixen autèntic, únic i estimat.

Submergit en el teu racó bonic de la nostàlgia, la vida passa i passa ràpid. Quantes persones belles que naveguen en aquest viatge i que et negues a conèixer… Tan intensos són el dolor i la decepció que han bloquejat la valentia? Espera un temps si és el que et fa falta, sigues còmplice de la natura, observa el cel, abraça els amics, estima’t a tu i a la ferida, però no t’hi entretinguis massa.

Ja ho diuen els poetes, «Sólo imagina lo precioso que podría ser arriesgarse y que te salga bien» i «Ahora sólo la vida te espera con los brazos abiertos y el firme deseo de hacerte feliz,» La vida, aquesta nostra vida, es consumirà igualment.

Espero no haver-te atabalat, t’envio molta força i una abraçada gegant.

Escriu-me aviat,

M.

 

 

T’he de dir

T’he de dir que ens hem fet l’amor i que m’has agradat. No sé si porto una mica de la teva pell i si el somriure és el teu. Meu, teva, teu, meva. És aquest el joc? Quan caigui la nit tornarem a ser fulles foragitades de llur captiveri que el vent remou a la seva voluntat. Has de saber que amb mi tot és senzill. Hi ha qui estima sense trampes, t’ho creguis o no, i ho fa per sempre. Aquesta nit t’abraçaré tan fort que no sentiràs cap neguit ni cap recança, i engalanaré l’habitació d’orquídies roges, de roses blanques, per estimar-te més encara.

Tardor

wp-image--609080146

La tardor és una vall

de tarongers que em parla

i és verda,

d’un verd llum

que ennuvola la mirada.

 

Aquesta tardor tan meva

travessa els murs de pedra

i guspireja per canals

i sèquies

sense mesura

i sense destí.

 

És confús i estrident

el llenguatge

de les fulles trepitjades,

és estranya la pluja còmplice

d’uns núvols obscurs.

 

En aquesta tardor tan meva

s’esberlen les llunes

es rebel·len les fulles,

s’escola la pluja

per una escletxa fina

de desig descompassat.

 

Es dilaten les velles fulles

i els amants s’hi encaminen

agafats de la mà.

 

Com dir un adéu?

 

Obriran les pupil·les

un espai pels somnis

enmig dels tarongers,

estimaran un amor

que no té límits.

Postals sense destinatari I

Melodia de grocs

de capvespre

de silencis,

de l’amor nu i sincer

en clau de sempre.

Flors i fulles

m’inundeu

d’una bellesa

vessada.

Tu passeggi passi nella vita… quante fontane hai visto? Quanta importanza dai al luogo in cui ti trovi? I paesaggi che tu puoi ammirare durante i tuoi viaggi, sono possibili per la mia presenza o la mia assenza.

Acqua, Roberto Parmagnani

Posem-hi flors: una o dues, no en calen més. Llavors, el món, reduït a una finestra, esdevé més bonic, més alegre, més pacífic, més tendre.

wp-image-1184744602

Caminar amunt

ben amunt.

A cada pas

un diluir

de vida.

 

Vall d’Aosta, setembre 2017

 

Que res ni ningú se’ns emporti el somriure i l’esperança!

Bressola que bressola

la mar el meu mirar,

d’enyorances n’estic plena

n’amararé, sola, la mar

i en faré un cel d’estrelles

amb les dolceses de la sal.

I, si el món s’ha d’acabar, que s’acabi així, i jo mirant-lo.

La vida com una erosió permanent que defuig la línia recta.

 

Serra de Tramuntana, setembre 2017