Enrunar pors i preludis

Si no puc esclafar
les pedres de la realitat,
habitaré un bosc de roures,
pensaré en núvols dispersos,
somiaré les flors del camí,
estimaré un arbre,
un arbust
el Sol o un jardí.

No oblidaré la infantesa
ni abandonaré els desitjos,
petites cireres rebels
petites llunes plenes
que canten la calidesa
d’un rostre
per enrunar pors
i preludis.

T’he de dir

T’he de dir que ens hem fet l’amor i que m’has agradat. No sé si porto una mica de la teva pell i si el somriure és el teu. Meu, teva, teu, meva. És aquest el joc? Quan caigui la nit tornarem a ser fulles foragitades de llur captiveri que el vent remou a la seva voluntat. Has de saber que amb mi tot és senzill. Hi ha qui estima sense trampes, t’ho creguis o no, i ho fa per sempre. Aquesta nit t’abraçaré tan fort que no sentiràs cap neguit ni cap recança, i engalanaré l’habitació d’orquídies roges, de roses blanques, per estimar-te més encara.

Postals sense destinatari I

Melodia de grocs

de capvespre

de silencis,

de l’amor nu i sincer

en clau de sempre.

Flors i fulles

m’inundeu

d’una bellesa

vessada.

Tu passeggi passi nella vita… quante fontane hai visto? Quanta importanza dai al luogo in cui ti trovi? I paesaggi che tu puoi ammirare durante i tuoi viaggi, sono possibili per la mia presenza o la mia assenza.

Acqua, Roberto Parmagnani

Posem-hi flors: una o dues, no en calen més. Llavors, el món, reduït a una finestra, esdevé més bonic, més alegre, més pacífic, més tendre.

wp-image-1184744602

Caminar amunt

ben amunt.

A cada pas

un diluir

de vida.

 

Vall d’Aosta, setembre 2017

 

Que res ni ningú se’ns emporti el somriure i l’esperança!

Bressola que bressola

la mar el meu mirar,

d’enyorances n’estic plena

n’amararé, sola, la mar

i en faré un cel d’estrelles

amb les dolceses de la sal.

I, si el món s’ha d’acabar, que s’acabi així, i jo mirant-lo.

La vida com una erosió permanent que defuig la línia recta.

 

Serra de Tramuntana, setembre 2017