Ensopegues

Sentint estar en aguait ma dolor,

sabent de cert que en ses mans he de jaure,

Àusias March

Ensopegues:

error i dolor,

vells coneguts.

Sense rancúnia

i sense enyor

us abraço,

conviurem junts

sense covardia

a la mateixa casa,

al mateix llit,

al mateix cos.

-Batega cor

i calla!

Comiat

baixa-01

 

Acomiadar-se d’un mateix,

invisible als ulls dels altres.

 

Cents d’aranyes teixint

teranyines a l’alba del comiat,

cordant amb potes àgils

tot rastre d’identitat.

 

Cents de cadenes estacant

paraules a la nit del comiat,

estrenyent amb melangia

tot rastre d’identitat.

 

Morir de nou:

llàgrima o estel?

 

Renéixer amb tu,

lilà,

olor única i certa.

 

Soy una mujer de agua 

​Me dijo que le siguiera. Aún oigo su eco en la montaña vacía. Algo se perdió y no volvimos a encontrarnos. Ese no adiós es una zarza espesa que se enreda en la piel, pero no sangra. Sentada en los lunares de la noche, mis venas se secaron contemplando las lágrimas polvorientas. Ahuyenté todas las palabras y dibujé un día soleado como una niña que se mece en el columpio de la ingenuidad. Me llené de melodías, me sumergí en el mar del infinito utópico. Nací en el silencio de su voz, en las ondas, en la sal. Soy una mujer de agua que añora los colores. Por eso, hoy, los fui a buscar en las entrañas. Allí es donde el deseo pervive, allí es donde se esconden las hojas verdes, las amapolas, la eterna luz, los besos, los abrazos.

Contorsions

la poesia non è mai solo tua, come l’amore, ma di tutti

Lei dunque capirà, Claudio Magris

Em deia Josep Porcar, poeta i autor del llibre Preguntes (Edició d’autor, 2015) que dóna peu a aquesta nova entrada al blog, que la poesia no havia de significar, sinó ser. I, potser, encara més: els poemes no només havien de dir, també havien de parlar entre ells.

Justament, aquestes són les idees en què es fonamenta aquest post titulat Contorsions. He estirat algunes paraules dels poemes de Josep Porcar i he construït un nou gest a través de la paraula, la imatge i la veu. Sota de cada contorsió (les paraules de la fotografia són una part del text que es pot escoltar íntegrament a la gravació de veu), hi ha cadascun dels videopoemes que les han inspirat.

Que els poemes siguin veu, volin lliures i siguin compartits.

Gràcies a Josep Porcar per enllaçar aquesta entrada al seu blog Salms en motiu del 15è aniversari!

Lontano

És molt emocionant haver col·laborat en la traducció a l’italià del poema Lluny (Nectari, Edicions del Buc, 2016) del poeta Josep Porcar, que ha estat l’origen del videopoema Lontano.

Moltes gràcies a tothom que ha fet possible aquest projecte i, molt especialment, a en Josep Porcar, en Federico Federici i la Cristina Maselli.

Mireu què en pot néixer d’un bell poema…

Però llum

 

wp-1467614947358.jpg

 

Però aquest feix de llum que em penetra líquidament m’ha salvat del no, NO, no.

– Però de l’acàcia florida

de la roba davant del blat

de la bassa i del paller,

què n’has fet?

Dels rostolls del desengany

de la mar a contracor

de l’asfalt de lletres i sons,

què en faràs?

Però cos cos cos cremant-se en una cova de llum, LLUM, llum.