Paraula de Tenebra

IMG_20180613_114050

Presento la traducció que he fet al català del llibre de poemes Parola di Tenebra, és a dir, Paraula de Tenebra, del poeta, físic, traductor i artista multimèdia Federico Federici.

Una de les peculiaritats del llibre és que els poemes van néixer en alemany i en italià al mateix temps. També n’hi ha un en suec i un altre en francès. Tots ells els trobareu reunits en aquesta edició trilingüe en alemany, italià i català. D’altra banda, podreu llegir una Nota introductiva escrita per en Federico i una Nota al lector que vaig escriure fa uns cinc anys i que ja s’havia publicat en una edició anterior del llibre.

Un recull on les llengües es relacionen en xarxa sense establir un ordre jeràrquic. El llibre es pot adquirir a: https://www.amazon.es/Paraula-tenebra-Federico-Federici/dp/0244992851

IMG_20180521_183516
Treball realitzat per Federico Federici sobre un dels poemes de Paraula de tenebra i presentat al Poesiefestival d’enguany a Berlín

Declaració d’amor a la poesia

3e27a18d9c042403051ccb156e2c3bda2109302557.jpg
Foto trobada a la xarxa

Estrets, embolicats, els nusos entrabanquen la gola, el cap, el jo més íntim. No hi ha esquelet ni voral per cridar, per plorar. Una poeta recita brodats d’aire fent un espai i un temps més humans. Cada vers és una flor; cada poema, un petit jardí a la penombra. Semblaria que els homes han baixat del pedestal i que les tristors són troques menudes guardades en una capsa al cosidor de dalt. La poesia, quan l’habitem, desperta les nits i endolceix els dies, dispersa els nusos i en fa núvols eteris, amants.

Diguem la veritat

Diguem la veritat,
per què ocultar-la
en una capsa resclosida?
Podrida qui la voldrà?

Observa la natura
tot en ella és veritat.
Cicles i cicles
que ni el temps
és capaç d’aturar.

Tanta por et fa la meva mà?
L’he perfumada d’espígol
per venir-te a trobar.

Deu ser que no es conrea
el romanticisme en aquests camps.
Fa temps que la química
va matant els gallarets.

Però jo quan tanco els ulls
encara els veig vermells,
tendres i alegres
entre ordis i blats.

Me n’aniré,
la por guarda-la per tu
que el món és dels valents
i la terra hi batega.

Tardor

wp-image--609080146

La tardor és una vall

de tarongers que em parla

i és verda,

d’un verd llum

que ennuvola la mirada.

 

Aquesta tardor tan meva

travessa els murs de pedra

i guspireja per canals

i sèquies

sense mesura

i sense destí.

 

És confús i estrident

el llenguatge

de les fulles trepitjades,

és estranya la pluja còmplice

d’uns núvols obscurs.

 

En aquesta tardor tan meva

s’esberlen les llunes

es rebel·len les fulles,

s’escola la pluja

per una escletxa fina

de desig descompassat.

 

Es dilaten les velles fulles

i els amants s’hi encaminen

agafats de la mà.

 

Com dir un adéu?

 

Obriran les pupil·les

un espai pels somnis

enmig dels tarongers,

estimaran un amor

que no té límits.