“Perder-se também é caminho”

No sé si havia arribat la canícula d’estiu, però entre ullada i ullada de sol, escrivia assentada en un banc de pedra que em recordava els meus orígens rústics. Potser per això, vaig viatjar a la meva infantesa, quan m’imaginava la vida com una línia recta. Però, és clar, a mesura que un va creixent i vivint, experimenta els revolts, els nusos, els laberints i els canvis de direcció. Com deia la meva admirada Clarice Lispector: “Perder-se também é caminho”. I tots els viratges que ens fan aprendre i madurar encara que, a vegades, siguin dolorosos, són positius perquè ens fan més forts i, possiblement, més feliços. Al cap i a la fi, el dolor i el desencís també formen part de la vida. Recordo les paraules del captivador Gonçalo M. Tavares fa uns mesos a Barcelona: “Quan ens apropem a l’horitzó, s’allunya. Allò tan meravellós, no ho és.” I torno a Clarice Lispector: “Ser feliz é uma responsabilidade muito grande. Pouca gente tem coragem.”

Estiu de retrobaments,

de viatges,

de descobriments,

del jo,

dels altres,

d’amistats,

d’amors perduts…