Enrunar pors i preludis

Si no puc esclafar
les pedres de la realitat,
habitaré un bosc de roures,
pensaré en núvols dispersos,
somiaré les flors del camí,
estimaré un arbre,
un arbust
el Sol o un jardí.

No oblidaré la infantesa
ni abandonaré els desitjos,
petites cireres rebels
petites llunes plenes
que canten la calidesa
d’un rostre
per enrunar pors
i preludis.

T’he de dir

T’he de dir que ens hem fet l’amor i que m’has agradat. No sé si porto una mica de la teva pell i si el somriure és el teu. Meu, teva, teu, meva. És aquest el joc? Quan caigui la nit tornarem a ser fulles foragitades de llur captiveri que el vent remou a la seva voluntat. Has de saber que amb mi tot és senzill. Hi ha qui estima sense trampes, t’ho creguis o no, i ho fa per sempre. Aquesta nit t’abraçaré tan fort que no sentiràs cap neguit ni cap recança, i engalanaré l’habitació d’orquídies roges, de roses blanques, per estimar-te més encara.

Tardor

wp-image--609080146

La tardor és una vall

de tarongers que em parla

i és verda,

d’un verd llum

que ennuvola la mirada.

 

Aquesta tardor tan meva

travessa els murs de pedra

i guspireja per canals

i sèquies

sense mesura

i sense destí.

 

És confús i estrident

el llenguatge

de les fulles trepitjades,

és estranya la pluja còmplice

d’uns núvols obscurs.

 

En aquesta tardor tan meva

s’esberlen les llunes

es rebel·len les fulles,

s’escola la pluja

per una escletxa fina

de desig descompassat.

 

Es dilaten les velles fulles

i els amants s’hi encaminen

agafats de la mà.

 

Com dir un adéu?

 

Obriran les pupil·les

un espai pels somnis

enmig dels tarongers,

estimaran un amor

que no té límits.