Dels paisatges corporals a la muntanya dins d’una pedra

Fa deu anys, em vaig topar amb el blog del poeta italià Federico Federici i el seu darrer libre en aquell moment, Dunkelwort, que, més tard, vaig traduir al català amb el títol Paraula de tenebra. El passat mes de desembre van sortir publicats, al número 119 de la revista Reduccionsuna tria de deu poemes pertanyents al seu poemari Lettere d’amore a Peter Rabbit (Zacinto Edizioni, 2020) que he traduït en companyia del poeta Josep Porcar.

Reduccions-119

Amb la traducció d’aquests poemes i de cinc poemes més que pertanyen al llibre Profilo minore  (Nino Aragno, 2021), finalista del Premio L’Aquila 2022, que recollim i comentem en aquest apunt, volem donar a conèixer una de les veus més singulars, profundes i autèntiques de la poesia italiana actual i, alhora, contribuir a superar la mancança de traduccions de poesia estrangera, que s’està escrivint en aquests moments, a la llengua catalana.

LETTERE D’AMORE A PETER RABBIT

a2db92_4f3a8aecf2bc440784a5ddb19ea3d7d9~mv2

Cartes d’amor a Peter Rabbit és una plaquette d’una vintena de poemes que té l’amor com a tema central. D’entrada, el títol sorprèn i estranya. Diu Federici que va canviar el títol inicial de caràcter més autobiogràfic per aquest altre xifrat i misteriós. Quan comencem a llegir els poemes, el títol, però, contrasta absolutament amb els versos de formes clàssiques d’una textura i afinament tan natural que semblen haver nascut units al contingut de les poesies.

Al llarg del llibre, un jo es dirigeix a un tu femení, però el jo i el tu poètics no s’arriben mai a trobar en tot el poemari. Un exemple el llegim en aquests versos que recorden el conegut poema Heidenröslein de Goethe:

la mà que s’atura no sap on
comença el blanc, la desesperació
de la rosa no troba mai espina
del dolor no en reconeix la flor

A mesura que ens submergim en els poemes, reafirmem la idea d’uns poemes d’inspiració clàssica per l’ús, per exemple, del tòpic literari del navigium amoris, com en aquests versos en què es comparen el mar i la navegació amb la dona o l’amor:

alta et veig, un arbre
de veles hissades, trencades pel vent,
et busco entre l’eixàrcia dels cabells
on ja no hi ets em tiro a l’aigua
al fons et toco contínuament
la cara, roca que agita el mar

Fins i tot, trobem una versió peculiar d’ofrena votiva:

…en un espai sacre
batejo els teus bocins i tragino
de tots el pes, els pesos engruno
dels teus turments, a les mans ofreno
l’aigua dolça…
 

Els cossos del tu i el jo poètics estan integrats als paisatges com si en formessin part i, alhora, són records inherents a la natura, als murs, als carrers:

a la teva mà hi ha el cos sencer
a mi donat amb gest d’esfullar-la
al dors rengleres de muntanyes
crestes il·luminades obertes i clares
soc un rierol de bosc, entre els salts
precipito al mar sense retorn,
insuflo la fressa de les fulles dels faigs
obrirà de bat a bat la porta el vent
aplanarà a l’ufanor de l’herba un pas
i d’una alenada hi penetrarem junts
fulles separades de la mateixa branca
acaricies els vitralls d’arcs
de llicorella passes els enllosats
de puntetes toques les escales
corrent la teva ràfega alada
de repòs remou molles per terra

Entre mar i muntanyes, pobles i ciutats, blaus i verds, llums i ombres, murs i espais oberts, paisatges sempre vius i suggerents —a voltes més encalmats, a voltes més encrespats—, el jo poètic fa una travessa per destriar i estampar els records, per guarir un buit i un silenci que el porten a acceptar la fi de l’amor.

amor cau en una línia d’aigua
morta en un forat per on no corre
fulla d’aquest arbre assedegat
es podreix bé als peus del tronc
magre, nu, absolut, al fang

PROFILO MINORE

bRRYV6LIohut11FoAxuN

En una edició excel·lent i acuradíssima de l’editorial torinesa Nino Aragno, Federici ens transporta al seu univers de versos, física i matemàtiques amb un rigor formal exquisit, i ens convida a explorar racons d’espai, temps i llum on la paraula s’erigeix com un instrument de mesura i veu que es resisteix a ser afaiçonada.

Diria que Profilo minore, com en un joc de nines russes, podria integrar Dunkelwort (Uhu Bücher, 2013) ja que ambdós poemaris insuflen una creació del món amb elements comuns com si fossin estances separades, però que conviuen dins del mateix edifici. Però, comparant els dos llibres, a Profilo minore els versos són més durs, però alhora més delicats, més rítmics, més subtils, més vius, i el lector té la sensació d’haver de caminar amb peus de plom per no malmetre alguna peça d’aquesta exploració pels límits de la llengua i l’univers. De fet, l’autor, en una entrevista, ens convida a trobar la muntanya amagada dins d’una pedra entre els versos, però també entre les taules de contingut verbo-visual del llibre que es relacionen directament amb el treball de Federici en el camp de la física, l’art i l’asemic writing. Potser una pista la trobem a l’inici del llibre:

el tot no és suma de les parts
el silenci no és sostracció de paraules

Com fa anys vaig escriure en un assaig sobre Dunwelwort, «es tracta d’una poesia molt sensorial: uns poemes que es veuen, s’escolten, es respiren i es palpen emmig d’un gran silenci». I ara afegiria: i enmig d’un foc que sempre crema vivament o en somort.

adagio ritmar, rimar
la pedra, abans que faci
marge al rec, rodolant
sobre la línia obscura d’aigua
que cobreix els solcs, tota
brusent de líquens i amalgamada
als relleus, als buits, vacus motius
de la gravetat, on tindrà pes
i arrels l’herba sacsada seca
 —
es fa així més curta
la nul·litat del temps,
envit a l’abans,
al després, al mai, al sempre
impronunciat, llavi
sobre un mil·límetre de buit
fer de la remor i en la remor
un so, romandre
ungles aferrades a la terra
per polir marges i perfils,
l’ombra fora de si del món
i entre els espais blancs assolir
noms malmenats per les multituds
mogudes per pressions, a estrebades,
versemblants als fenòmens de llum,
als fonemes perduts per la veu
en discursos tancats

fer d’una sola llengua
el foc de la llenya morta
abans no es consumeixi
 —
formar part del temps
al cos, sentir dessobre
créixer els ossos, treure
la pell, reduir-se a una mesura:
una falange un mes,
una ungla una hora o una mica
més a la closca un clivell,
al crani esquinç del pensament

perdre les parts exposades
al buit, deixar anar els pesos
repudiats, de pols, de pètals,
de pòl·lens posats als cabells,
restar després sense records
al món, abocar l’ombra
pròpia a aquells fondals
de llums i coses per fer-se
cuirassa, no cos
 —
calla,
acompleix el deure que està escrit:
esmicolar inventaris de paraules,
custodiar-ne síl·labes a les dents,
fer-ne creus, nusos, còpies
dolces a l’alè que les esfulla

amb les parpelles entreobertes,
animals dòcils a la mà
et roseguen aquelles llavors
xuclades per la terra
mai florides, et devoren
la punta de les ungles
i les comes, les lletres,
maniobren mandíbules
més lentes engrunant
el vers

vigila,
com més s’afina més fremeix
la matèria rugosa del text
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Una resposta a “Dels paisatges corporals a la muntanya dins d’una pedra

Deixa un comentari